Interessos compartits
Kepa Aulestia aborda la relació entre PNB i CiU: “La sintonia ideològica que manifesten convergents i jeltzales no és contradictòria amb la competència que mantenen a l’hora de basar en la bilateralitat les relacions de catalans i bascos amb les institucions centrals de l’Estat constitucional. Davant la presumpció que els dos nacionalismes sumin forces davant els intents de re-centralització de l’Estat, és necessari advertir que també es destorben mútuament”.
La trobada que dijous passat 1 de maig van tenir el president Mas i el lehendakari Urkullu va ser un reflex eloqüent de la distància que hi ha en aquests moments entre les formacions que representen l’un i l’altre, que és la que hi ha hagut d’ençà del procés constituent i la tramitació dels estatuts d’autonomia de Catalunya i Euskadi. Només que ara el sobiranisme convergent estaria fent el paper que va representar el PNB durant el referèndum constitucional, o el que el partit d’Arzalluz i Ibarretxe va dur a terme entre el pacte de Lizarra i el pla Ibarretxe, entre el 1998 i el 2009.
La sintonia ideològica que manifesten convergents i jeltzales no és contradictòria amb la competència que continuen tenint a l’hora de basar en la bilateralitat les relacions de catalans i bascos amb les institucions centrals de l’Estat constitucional. Contra la presumpció que els dos nacionalismes sumen forces per fer front als intents de recen-tralització de l’Estat cal advertir que també es fan nosa mútuament. Ha anat així en les legislatures en què o bé al PSOE o bé al PP els ha calgut el seu suport per apuntalar una majoria de govern a les Corts Generals. Els favors que podien obtenir els convergents a canvi es reduïen si havien de compartir-los amb els jeltzales, i viceversa.
Més enllà de la seva coalició electoral per a les europees, de la periòdica declaració conjunta en nom de Galeusca i del vot coincident en infinitat de temes en els quals es posés a prova el fet autonòmic, no hi ha hagut cap intenció d’establir una estratègia compartida. La gelosia que el concert i la quota han fet néixer en el nacionalisme català és comparable a la prevenció amb què el nacionalisme basc atenia la reivindicació del pacte fiscal per part de la Generalitat, en tant que discutir-ho podia posar en dubte el privilegiat sistema financer de què gaudeixen Euskadi i Navarra. Ca- da intervenció en el sentit que el sistema privatiu de bascos i navarresos està reconegut constitucionalment suposava un qüestionament implícit de les raons que esgrimia la majoria del Parlament de Catalunya per reclamar un model semblant. I no cal ni parlar de la denúncia del dèficit fiscal per a Catalunya en relació amb el superàvit que el sistema procura a Euskadi.
La gran paradoxa és que avui Urkullu sembla que es comporta com la carta més sòlida d’una tercera via que de cap manera no serveix a Catalunya. La defensa del concert i la quota és l’únic consens que uneix tot l’arc parlamentari basc. En totes les altres coses guanya la dissensió i la confrontació. La tercera via d’Urkullu no és gaire més que una actitud, però prou reticent a sol·licitar l’extensió del concert i de la quota a Catalunya perquè destorbi no ja l’independentisme si no les expectatives dels qui continuen tenint esperances en una sortida dialogada, bilateralment, amb Madrid.
La distància a la qual Ajuria Enea se situa respecte del Palau és encara més dràstica i tot. Perquè d’una banda s’exterioritza l’empatia entorn del dret a decidir i de l’altra s’evidencia el nul interès que tenen el partit d’Urkullu i Ortuzar que els esdeveniments a Catalunya es precipitin en clau sobiranista. El fracàs de Mas és el tallafocs que el PNB necessita per evitar que l’esquerra abertzale li pugi a l’esquena. El PNB és, encara, massa partit per permetre que una autoanomenada Assemblea Nacional li dicti l’agenda política o la condicioni. I es dóna la circumstància que l’esquerra abertzale està ficada en massa embolics –començant per les ombres que projecta el passat etarra– per centrar els esforços a desencadenar una onada independentista capaç d’arrossegar gent que no estigui prèviament enquadrada a les seves files.
CiU i PNB es presenten junts a les europees en una candidatura de conveniència, i fins i tot de circumstàncies, si ens atenim a la divergència d’interessos. Només cal imaginar l’escrutini del 25 de maig per predir lectures molt dispars en el fons. És evident que s’ha produït un canvi de papers. El pragmatisme pujolista que havia menystingut el concert i la quota ha acabat saltant en el buit per projectar l’autogovern a una dimensió en la qual mai no s’havia pensat més que com a quimera. Mentrestant, el poder jeltzale s’ha tornat extremadament caut després de pendular, els darrers anys, entre governar una part més o menys àmplia d’Euskadi sense poder incloure’l tot.
El principi de realitat convida a substituir els perquès identitaris pels per a què de l’acció política. Convida a substituir la reivindicació de suposats drets col·lectius per l’interès comú dels integrants d’aquesta col·lectivitat. Posar-se al capdavant sobiranista és pura aparença, i Urkullu espera que els resultats de Mas li donin la raó.