La partida catalana
Menys de la meitat del cens anirà a votar d’aquí dues setmanes. Malgrat que una baixa participació com la que s’espera en aquests comicis impedeix de treure gaires conclusions, aquestes eleccions són un termòmetre per prendre la temperatura als seguidors més fidels de cada partit. Són els convençuts els que aniran a votar. Si les europees han estat tradicionalment unes eleccions que el votant es pren com un camp per a l’experimentació, aquesta vegada els assajos poden tenir efectes destacables atès que les posicions al capdavant estan molt ajustades. A Catalunya, a més, el primer lloc està disputadíssim, les enquestes ho tenen molt difícil per encertar-la i el resultat pot suposar un terratrèmol polític.
En les europees del 2009, el PSC va tornar a ser el partit més votat a Catalunya, amb el 35% dels sufragis, malgrat que ja havia emprès el camí del descens. El segon lloc era per a CiU, sempre anhelosa del sorpasso, amb un 22%. En tercer lloc va quedar el PP, amb un 18%, i ERC va aparèixer quarta en el rànquing, amb un modest 9%. Fins aquell moment, les europees havien funcionat sota les claus d’unes de generals; és a dir, el votant socialista es mobilitzava per frenar el PP, una cosa que no solia fer contra CiU a les catalanes.
Cap polític no s’atreveix en aquests moments a predir com quedaran aquests quatre llocs. Sens dubte, han passat moltes coses en cinc anys. Els sondejos apunten que el creixement d’Esquerra porta un impuls tal que s’enfilarà a la primera posició. A CiU esperen que els republicans no arribin tan lluny i que els socialistes persisteixin en el seu declivi, cosa que els portaria a ells al cim. Seria una victòria que proporcionaria una injecció d’adrenalina al partit d’Artur Mas i als seus plans independentistes. Ningú no repararia en la lletra petita, en si CiU conservarà o no els 439.000 vots que va obtenir el 2009, ja que es pot donar la paradoxa que qui obtingui l’or ho faci sobre la base de reduir de manera substancial el seu suport electoral.
Tant si CiU guanya com si ho fa Esquerra, el procés independentista continuarà el seu curs. No és previsible una crisi interna a Convergència, tret que la desfeta fos monumental. La gran diferència és que una victòria de la federació suposaria un afermament del lideratge que està exercint Mas en el camí emprès. Fins i tot es podria dir que a Esquerra li convé mantenir-se en segon lloc. Oriol Junqueras no té gens d’interès a restar capacitat de lideratge al president de la Generalitat com a capdavanter de l’anomenat “procés sobiranista”. No són aquestes, les eleccions de Junqueras. ERC vol donar la campanada a les municipals, d’aquí un any. CiU confia en aquesta estratègia perquè els republicans no forcin unes eleccions catalanes a final d’any. No convenen a ningú. El 25 de maig es decideix el Parlament Europeu, però a Catalunya els jugadors estan molt pendents d’una altra partida.