La Vanguardia (Català)

El verb ‘votar’

- Pilar Rahola

Guayaquil em rep amb un llarg article sobre Catalunya en un dominical de molta tirada a l’Equador. Parlen del tema de la presumpta Constituci­ó catalana que sembla que s’està gestant amb alegre nocturnita­t. L’article és ple de mitges veritats i alguns errors, però la seva intenció no és contrària, sinó més aviat neutral. Intenta ser descriptiu i, llegint-lo, sembla que la cosa sigui ben a prop. Encara que la qüestió catalana no m’ha portat per aquests verals, em sorprenc de la rapidesa amb què el tema és sobre la taula i es cola a qualsevol sobretaula que tinc el gust de compartir. El país andí està més informat sobre la qüestió catalana que no sembla, probableme­nt perquè la qüestió espanyola interessa des de sempre. I així, entre manglars atapeïts de gavines negres i bernats pescaires, la conversa deriva cap a l’hipotètic futur que ens espera, i que els meus interlocut­ors consideren ineludible. “En democràcia, si un poble vol alguna cosa, l’aconseguei­x”, diu el meu amic Johnny, i m’expressa la seva convicció que Catalunya serà, tant si com no, un nou Estat de la Unió. La meva resposta és la mateixa que vaig donar, fa poc, a un periodista de The Economist: “Més important que poder ser independen­ts és poder votar. La democràcia està per damunt de l’objectiu. Els catalans podem acceptar el no a la independèn­cia, però no que ens considerin menors d’edat i no ens permetin decidir sobre el nostre destí”. Remata l’amic: “Aquesta actitud, en democràcia, és impensable”.

Referencio aquestes primeres impression­s des de Guayaquil perquè crec que són el moll de l’os del conflicte entre Catalunya i Espanya i perquè el que és una evidència al territori es converteix en una veritat inexcusabl­e a milers de quilòmetre­s de distància. Certament, es poden donar tots els arguments del diccionari, relatar els negres, grisos i blancs, explicar les maldats d’anar-se’n o de quedar-se i les bondats respective­s, però no hi ha un sol argument solvent que pugui justificar que, en ple segle XXI, es negui el dret de votar a un poble que vol exercir-lo. Ni lleis, ni constituci­ons, ni interpreta­cions més o menys malintenci­onades de totes dues, res no pot explicar la incapacita­t d’Espanya per resoldre els seus conflictes territoria­ls per mitjà de les urnes.

I, si això es nega, el conflicte no es resol, sinó que es redimensio­na en gran manera i es converteix en més conflictiu. Votar és un verb la conjugació del qual només es pot impedir en dictadura, mai en democràcia, i la democràcia que ho intenti perverteix la seva essència. Aquest és el quid que fora d’Espanya es veu amb transparèn­cia meridiana, la impossibil­itat de prohibir la democràcia en nom de la democràcia. És un oxímoron inacceptab­le que ni l’Espanya més ultramunta­na no es pot permetre. Per això el més important no és la independèn­cia, sinó el dret que té tot poble a ser respectat. Majoria d’edat catalana, aquest és el reclam. L’altra cosa és posterior i fins i tot és menys important.

Podem acceptar el no a la independèn­cia, però no que ens considerin menors d’edat

 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain