El verb ‘votar’
Guayaquil em rep amb un llarg article sobre Catalunya en un dominical de molta tirada a l’Equador. Parlen del tema de la presumpta Constitució catalana que sembla que s’està gestant amb alegre nocturnitat. L’article és ple de mitges veritats i alguns errors, però la seva intenció no és contrària, sinó més aviat neutral. Intenta ser descriptiu i, llegint-lo, sembla que la cosa sigui ben a prop. Encara que la qüestió catalana no m’ha portat per aquests verals, em sorprenc de la rapidesa amb què el tema és sobre la taula i es cola a qualsevol sobretaula que tinc el gust de compartir. El país andí està més informat sobre la qüestió catalana que no sembla, probablement perquè la qüestió espanyola interessa des de sempre. I així, entre manglars atapeïts de gavines negres i bernats pescaires, la conversa deriva cap a l’hipotètic futur que ens espera, i que els meus interlocutors consideren ineludible. “En democràcia, si un poble vol alguna cosa, l’aconsegueix”, diu el meu amic Johnny, i m’expressa la seva convicció que Catalunya serà, tant si com no, un nou Estat de la Unió. La meva resposta és la mateixa que vaig donar, fa poc, a un periodista de The Economist: “Més important que poder ser independents és poder votar. La democràcia està per damunt de l’objectiu. Els catalans podem acceptar el no a la independència, però no que ens considerin menors d’edat i no ens permetin decidir sobre el nostre destí”. Remata l’amic: “Aquesta actitud, en democràcia, és impensable”.
Referencio aquestes primeres impressions des de Guayaquil perquè crec que són el moll de l’os del conflicte entre Catalunya i Espanya i perquè el que és una evidència al territori es converteix en una veritat inexcusable a milers de quilòmetres de distància. Certament, es poden donar tots els arguments del diccionari, relatar els negres, grisos i blancs, explicar les maldats d’anar-se’n o de quedar-se i les bondats respectives, però no hi ha un sol argument solvent que pugui justificar que, en ple segle XXI, es negui el dret de votar a un poble que vol exercir-lo. Ni lleis, ni constitucions, ni interpretacions més o menys malintencionades de totes dues, res no pot explicar la incapacitat d’Espanya per resoldre els seus conflictes territorials per mitjà de les urnes.
I, si això es nega, el conflicte no es resol, sinó que es redimensiona en gran manera i es converteix en més conflictiu. Votar és un verb la conjugació del qual només es pot impedir en dictadura, mai en democràcia, i la democràcia que ho intenti perverteix la seva essència. Aquest és el quid que fora d’Espanya es veu amb transparència meridiana, la impossibilitat de prohibir la democràcia en nom de la democràcia. És un oxímoron inacceptable que ni l’Espanya més ultramuntana no es pot permetre. Per això el més important no és la independència, sinó el dret que té tot poble a ser respectat. Majoria d’edat catalana, aquest és el reclam. L’altra cosa és posterior i fins i tot és menys important.
Podem acceptar el no a la independència, però no que ens considerin menors d’edat