La incapacitat de dialogar
Fa cent anys, Eugeni d’Ors, encara no Don Eugenio, va pronunciar una conferència a Madrid sobre L’amistat i el diàleg. Era febrer i el filòsof català acabava de perdre unes oposicions a càtedra celebrades a la capital. Ortega y Gasset va votar per ell, però el recompte no li va ser propici. Com a desgreuge, se’l va convidar a conferenciar a la residència d’estudiants, sense que Xènius, elegant, prengués la revenja.
En una sala d’aquell Turó dels Pollancres, D’Ors va defensar el valor de l’amistat i la necessitat del diàleg, essencial per a l’amistat. Ningú no podia sospi- tar que uns mesos després Europa entraria en guerra civil, ni que tindria com una de les causes la negativa al diàleg de la molt culta i catòlica Viena imperial. La falta també de diàleg va portar Espanya a la crisi del 1917 i al progressiu torneig d’insensateses, insults i amenaces que va acabar en la guerra del 1936. Quan Azaña i Besteiro, o fins i tot Gil-Robles i Vidal i Barraquer, van demanar assossec i pietat, ja era massa tard. I, a l’Espanya de la transició, una revista de títol Cuadernos para el diálogo va ser poc menys que clandestina i víctima de la censura. Dialogar era sospitós.
D’Ors afirmava que el problema d’Espanya és una “tràgica ineptitud per al diàleg”, defecte que, a la seva manera de veure, era la suma de certa esterilitat intel·lectual i una clara manca de cordialitat mútua, tot i que –encara que per això mateix– els espanyols no anem necessitats d’empenta sentimental. “Busco simplement un interlocutor –cosa exquisida i inapreciable–, un interlocutor…”, afirma el conferenciant. Així que quan la vida pública es converteix en un “joc de monòlegs”, el millor, diu, és procurar-se una “cura de diàleg”. “Conreem, doncs, el sant diàleg, fill de les núpcies de la intel·ligència amb la cordialitat”.
Aquest és un missatge que continua vigent cent anys després. Les generacions europees més preparades de la història, ensinistrades a l’escola i a tot arreu a prendre la paraula i la creença que tota opinió és respectable, aquestes generacions no són encara la garantia que els conflictes s’arreglen o es prevenen amb el diàleg. Espanya no representa cap excepció d’aquesta societat avui contradictòria. Tenim gent, per fortuna, vacunada contra l’insult i el cop de porta als nassos; però també d’altres que es deixen portar per la ineptitud, pròpia i aliena, per dialogar.