Ploure sobre mullat
Efectivament, molt sovint plou sobre mullat. Ara, a l’Afganistan, un esllavissament de terres provoca una catàstrofe que pot haver costat la vida a moltíssima gent. No se sap exactament quanta perquè les víctimes han quedat tan enterrades pel fang i la terra que se’ls ha donat per morts sense poder-los comptar. I, d’altra banda, les normes del país impedeixen censar les dones, de manera que això afegeix incertesa al nombre total de víctimes.
L’Afganistan és un país torturat per guerres interminables de no se sap ben bé qui contra qui. Només se sap que la vida és un valor molt fràgil; es pot morir molt fàcilment i, possiblement, en molts casos sense saber per què. Però, precisament per això, des de la distància, sigui Europa o Occident, aquests fets quasi ni impressionen. Es llegeixen com una fatalitat més d’un país del qual només es reben notícies dramàtiques. És molt trist i molt injust, però aquests morts no tenen el ressò que tindrien si vinguessin d’un altre país. El pitjor del drama afganès és que per a molta gent ja no és ni drama.
El món es globalitza, certament. Però no ho fa d’una manera equilibrada. Ens globalitzem més amb allò que respon a models econòmics, culturals o tecnològics que quan es tracta d’assumir també com a pròpia la misèria del que és lluny. Hi ha un espai per a la solidaritat, però hi ha països i geografies que en queden fora, per als quals s’accepta que hi ha una certa naturalitat en el drama que cada dia els toca viure.
Això és un greu error. La indiferència també origina ressentiment. No podem creure que res del que passi a la part més allunyada del món no ens afecta. Ara, i a partir d’ara encara més, tot el món és el
La desgràcia acumulada de l’Afganistan també ens condiciona, ens afecta i ens obliga
nostre món. Tot ens afecta, tot és també el nostre problema. La indiferència no ens servirà de refugi.
Plou sobre mullat. Però la desgràcia acumulada de l’Afganistan també ens condiciona, ens afecta i ens obliga. Ens esgarrifa que el mateix esllavissament aquí, al nostre entorn, no hauria tingut les mateixes conseqüències. No es tracta d’ajudar, que també; es tracta de sentir-ho com a propi i pensar que no ho podem viure des de la indiferència.