L’arquitectura i el disseny a Catalunya
L’ambiciós web de quatre arquitectes
El mag nord-americà David Copperfield és capaç de fer desa
parèixer l’estàtua de la Llibertat amb trucs òptics. Omar Ornaque, Manuel Julià, Aureli Mora i Lucas Sentís, quatre il·lusionistes i brillants arquitectes de Barcelona, tots de 28 anys, poden fer aparèixer i desaparèixer edificis, i això sense fer cap mena de trampa. Si no us ho creieu, podeu consultar arxiusarquitectura.cat i descobrireu, a més, que il·lusionisme ve d’il·lusió, i a aquests joves professionals els en sobra.
El seu web destapa les diverses vides que han tingut alguns dels edificis més singulars i desconeguts de Catalunya, i explica que no totes les ampliacions van ser tan matusseres com les remuntes autoritzades durant l’etapa de l’alcalde Porcioles, amb fotografies, maquetes i comentaris dels estudis que han fet reformes o restauracions.
També inclouen plànols originals, tot i que no sempre és possible. En el cas de la Bàrcino romana, per motius obvis. “Aquí va començar tot”, explica un extasiat Manuel Julià davant les columnes del temple d’August, una meravella desgraciadament més visitada pels turistes que pels barcelonins, molts dels quals desconeixen que tenen aquest tresor, aquesta màquina per viatjar 2.000 anys enrere des d’un pati medieval, al número 10 del carrer Paradís, al costat de la plaça Sant Jaume, a la seu del Centre Excursionista de Catalunya.
“Són els fonaments d’un ambiciós pla virtual de divulgació de tota la riquesa arquitectònica i del disseny a Catalunya”, diu Omar Ornaque. De moment, ja hi ha 1.300 obres catalogades. Però el web, amb presència en diverses xarxes socials, s’actualitza constantment. Els autors, que volen atreure el públic expert i el generalista, van començar la feina el 2008, quan encara no havien acabat la carrera i no havien entrat al món laboral. Perquè, oh noticia!, tots quatre treballen. Un, Lucas Sentís, a la Xina, com tants altres col·legues que han hagut d’emigrar.
La iniciativa, que ja ha rebut diversos premis, es distingeix d’altres arxius no només pels materials inèdits rescatats o per aquest afany totalitzador, sinó perquè s’ocupa també d’obres com ara escoles, restaurants, bars o cellers, que han merescut poca o cap atenció en guies turístiques, manuals divulgatius o catàlegs institucionals. La pàgina, de fàcil i àgil navegació, es complementa amb articles sobre l’arquitectura i el disseny. El llegat de professionals avui mig oblidats ha estat rescatat, com el del modernista Salvador Valeri i Pupurull, que els crítics titllaven de “pastisser” (la seva passió pels ornaments, com testifica una de les seves creacions més conegudes, la casa Comalat, al 442 de la Diagonal, explica la maledicèn-
Arxiusarquitectura.cat rescata algunes obres poc conegudes i el llegat d’arquitectes injustament oblidats
cia). O com l’italià Marcello Leonori, amb obres interessants als anys 50: la seva mà es pot veure a l’antiga joieria Roca, avui Tous, del passeig de Gràcia, així com en alguns immobles de Sarrià-Sant Gervasi i en xalets de la Costa Brava.
Omar Ornaque, Manuel Julià, Aureli Mora i Lucas Sentís reconeixen que la crisi de la construcció ha estat una desgràcia i una sort alhora. Mai com fins ara els estudis d’arquitectura, la col·laboració dels quals ha estat indispensable per al seu projecte, no havien tingut tant de temps per fer una pausa, per reflexionar sobre el que s’ha fet i per atendre els seus requeriments.
Arxiusarquitectura.cat reverencia mestres coetanis, com Josep Antoni Coderch, membre fundador del Grup R, al qual el Macba dedica una exposició fins al 24 de juny, o Ricardo Bofill (“tothom –expliquen els impulsors de la pàgina– sap que l’edifici Walden 7 és seu, però no tothom està assabentat del seu taller i habitatge particular, a Sant Just Desvern, a l’antiga sitja d’una fàbrica de ciment, una obra novíssima i gòtica alhora”).
El web elogia els Coderch del futur, creadors que ja avui fan parlar molt: Olga Felip, Josep Camps, Marta Peris, José Manuel Toral, Sergi Serrat o Emiliano López i Mónica Rivera, entre molts més. Els autors, que no deuen res als ressenyats, han fet la feina de manera desinteressada, per amor a l’art. O, com precisa Aureli Mora, “per amor a l’arquitectura”.