El mercat de la vila es perd al ‘village’
La tradicional Abaceria vol tornar a ser punt neuràlgic de la vida social del barri de Gràcia
Un dia, diu Mostafa Alkahloun rere el taulell de la seva fruiteria al mercat de l’Abaceria del barri de Gràcia, “abans un camió de gènere em durava un dia, i ara una setmana i mitja”. Ara els típics crits de “guapa” del mercat ressonen llargament i reboten contra les persianes metàl·liques tancades. No, afegeix ràpid en Mostafa, la crisi no té la culpa de tot. “Aquí cada dia és dilluns, la majoria són dies fluixos... Aquí la gent es jubila i ningú no vol agafar el relleu, i les parades queden buides. tancades. Ja no som el punt neuràlgic del barri. Abans els clients baixaven del capdamunt del carrer Verdi, de General Mitre, de Vallcarca... fins i tot venia gent de Sagrada Família”.
“Però ja no, la gent ja no arriba a les nostres botigues –intervé José Pérez–, pel camí ja se’n troben de tota mena”. Sí, a Gràcia no hi falta de res: discos de vinil, càmeres polaroid, joieria exclusiva, mortadel·la italiana, carn argentina, pasta artesanal la mar de fresca elaborada diàriament… A Gràcia la prioritat és el comerç d’autor, el que ofereix un intangible valor afegit: sentir-se especial a l’hora de comprar. “I un munt de fruiteries i botigues de verdures… Només a Torrent de l’Olla n’hi ha set. I a més oferint molt bons preus. I els nostres clients de sempre ja s’han fet molt grans, s’han quedat sols, i si abans compraven tres quilos de patates ara compren tres patates”.
Per tot això, la futura reforma de les instal·lacions de l’Abaceria sembla incerta, llunyana, poc rellevant... No entusiasma gaire. No és que el mercat sigui vell, no és només això… és que ha perdut el paper que tenia al barri. “De tant en tant s’hi fan coses per cridar l’atenció, com quan van venir els grafiters a pintar-lo, però no n’hi ha prou. Tenim massa com-
A les parades de sempre els costa molt competir amb el renovat comerç del barri
petència pertot arreu”.
Una de les parades ofereix llibres a un euro. A la parada li falta encant. El dependent no apareix. Al final, els únics que responen dient que els va bé i que estan satisfets són els del bar Cal Mingo. Fa uns mesos l’artista, farandulista i promotor cultural del barri Víctor Nubla reflexionava en aquestes mateixes pàgines i en aquest mateix tamboret sobre el delicat i precari equilibri entre la vella vila i el nou village, el barri de tota la vida i el de moda.
Sobre com aquests aires de sempre atreuen molta gent, suposen una revitalització que li dóna la vida mentre el posa en perill. I en aquesta època de transformacions el vell mercat del barri de Gràcia busca el seu lloc nou. No es tracta tan sols de renovar les instal·lacions.
“Nosaltres vam agafar el bar ara fa cinc anys, sis al desembre, just quan començava la crisi, i la veritat és que veient el panorama no ens podem queixar –explica, a l’altre cantó de la barra, Loli Villarroel–. Tenim més o menys els clients de tota la vida, la gent del barri, la gent treballadora de sempre... i cada vegada més veïns nous, més gent jove, i sobretot més turistes. Perquè a la gent li encanta fer l’aperitiu en un bar de mercat. Els sembla molt autèntic i original. Suposo que troben que estan fent una cosa especial. Miri, ara tinc tota la carta en anglès. No sembla que els interessi gaire comprar patates, però els encanten els seitons amb vinagre i tastar plats nous. Volen tastar totes les tapes”.
Víctor Nubla marxa i l’assalta un jove dret vora la seva parada petita i casolana, en un dels accessos. “Si vol li netejo les ulleres, sense compromís, no se’n penedirà. El meu netejavidres és el millor”. Sí, el seu. No treballa per ningú altre. És un emprenedor vestit senzill i amb molta empenta. I el farandulista accedeix i el jove li demostra en un parell de segons que estava dient la veritat. I també intenta vendre-li el seu llibre. També té un llibre. “No, aquí no es ven gaire. El mercat és mort”.