Empenta al MNAC
Una auditoria del CoNCA demana més recursos i avala el pla estratègic del museu
Al llarg de l’últim any, el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) ha dut a terme un dels encàrrecs més delicats i complexos del seu actual mandat: realitzar una sèrie d’auditories dels equipaments culturals públics per tal d’avaluar el seu funcionament i contribuir a millorar el seu funcionament i a reivindicar-los socialment. Una mena de mirada externa, encara que en aquest cas “còmplice i propera”, i en cap cas no encoratjada per un afany fiscalitzador. Per això, a l’hora de posar fil a l’agulla, l’organisme consultiu que dirigeix el poeta Carles Duarte ha desterrat ja d’entrada la paraula auditoria –provoca massa recels i tendeix a la desqualificació– i prefereix parlar d’“avaluacions estratègiques”, terme que s’adequa molt millor a l’esperit que encoratja als informes. Encara així, al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ahir hi havia autèntica expectació per conèixer el diagnòstic del CoNCA respecte a la primera institució artística del país, que en els últims anys, sota la direcció de Pepe Serra, està sent objecte d’una profunda transformació no exempta de polèmiques. I bé? L’avaluació del CoNCA no només coincideix amb la direcció del museu a l’hora d’assenyalar les seves debilitats, sinó que moltes de les recomanacions que li fa per corregir-les estan ja previstes en el pla estratègic presentat pel museu. Aprovat amb nota. Un aval en tota regla.
L’informe, com el que en les properes setmanes es donarà a conèixer al Mercat de les Flors i L’Auditori, porta implícita la reivindicació d’un museu que, segons Carles Duarte, “és una de les peces fonamentals de la vida cultural del país”, tot i que encara és el gran desconegut, un lloc gairebé secret per a molts catalans –“encara hi ha molta gent que confon el MNAC amb l’FNAC”, recordava Duarte. Un dèficit que és atribuïble no tant al museu com al mal endèmic, la falta d’arrelament i consideració que pateix la cultura en la nostra societat. Per això el text, de l’elaboració del qual s’ha responsabilitzat la secretària de l’organisme, Mercè Gisbert, conté un paquet de recomanacions que van de l’increment d’activitats complementàries capaços d’atreure un públic el més divers possible –una cosa que s’ha incrementat exponencialment en les últimes temporades– o l’aprofita- ment de l’impacte de la marca Barcelona per difondre la institució al món. Això últim és si fa no fa una manera tímida, un dir-ho sense acabar-ho de dir, la qual cosa avala gairebé furtivament la idea llançada al seu dia per Pepe Serra de vincular el nom de la ciutat al MNAC per reforçar la seva identitat internacionalment. Aquella declaració d’intencions, com després va passar amb el lloguer del Palau Nacional per a la celebració del famós casament indi, va provocar un autèntic incendi mediàtic que encara cueja.
I és que moltes de les idees que circulen a l’informe del CoNCA ho fan de manera gairebé clandestina. No entra, per exemple, a valorar com el museu obté recursos extres en temps de retallades –insisteix, això sí, en la necessària col·laboració públic-privat–, i, el que és una veritable llàstima, acompanya de passada la seva reivindicació del gran museu català amb l’exigència a les institucions d’unes aportacions econòmiques que estiguin a l’altura. Considera, és cert, que per al seu bon funcionament precisa poder treballar amb pressupos-
CANVI DE NOM? L’informe aconsella aprofitar la marca Barcelona per a la difusió internacional NOUS ÒRGANS Proposa de crear un o diversos comitès consultius formats per experts FINANÇAMENT Apel·la a la creativitat per obtenir recursos extres en temps de retallades GOVERNANÇA Admet la dificultat d’un patronat format majoritàriament per polítics
tos a mitjà termini (dos o tres anys) i que és necessària la recuperació dels ajuts, però al mateix temps fa una crida a “la creativitat” per alleujar uns pressupostos raquítics que en bona mesura són engolits per la fabulosa estructura del centre. I ja al final, entre les oportunitats que cal aprofitar, es refereix a l’interès internacional que susciten el modernisme i en concret la figura de Gaudí (una altra aposta de futur), i aconsella la seva identificació com a museu de patrimoni nacional en circumstàncies de significació identitària. “L’oferta del MNAC –diu– és prioritària per a la ciutat i per al país, els seus fons expliquen des del vessant artístic la història d’un poble i així s’ha de saber transmetre la societat per fer-la partícip del que passa al museu”.
En la presentació a la premsa, Pepe Serra valorava molt positivament que algú des de fora els hagués posat davant un mirall en el qual mirar-se. “És bo que algú ens assenyali els dèficits”, va dir el director, encara que al final, en el resum lliurat als mitjans de comunicació –l’informe complet omple més d’un centenar de pàgines– no queda excessivament clar en què consisteix el “pla de màrqueting” a què fan múltiples referències, o la “urgència d’actualitzar-se a través de les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies”. I potser la proposta més nova, encara que de nou les intencions semblen circular de forma subterrània, és la creació d’un o diversos comitès consultius formats per experts que assessorin en aspectes com ara la programació i donin suport a l’actuacions de la direcció. Una fórmula que vindria a pal·liar les deficiències d’un patronat com l’actual format majoritàriament representants polítics? Carles Duarte respon que aquesta és una qüestió que afecta tots els equipaments consorciats, no només al MNAC, però reconeix que és un tema objecte d’una reflexió necessària, i en el propi informe s’assenyalen les dificultats a l’hora de la presa de decisions per part d’un patronat compost per representants de les diverses parts consorciades, la qual cosa –defensa– “no sempre respon a les necessitats operatives que requereix l’entitat”.