Dolençós

Micah P. Hinson va venir al Guitar Festival a presentar el seu nou disc, Micah P. Hinson

and The Nothing, marcat per l’accident de cotxe que va patir en una anterior gira per Espanya i que comença de manera enganyosa amb el trepidant rock How are you just a dream. El mateix amb el qual va iniciar el seu concert acompanyat per una banda de tres músics en la qual va tenir un paper destacat la guitarra pedal steel, donant un oportú toc lacrimogen a un repertori imbuït pel country. Una matèria en la qual va entrar de ple després de recordar la influència que havia exercit en ell La història interminable de l’alemany Michael Ende.

La seva trencadissa solemnitat vocal s’augmentava quan, assegut al teclat, va entonar un I ain’t movin’ que va sonar a pregària religiosa, revestint d’halo tràgic a un músic que quan no canta ni toca sembla jocós per les seves maneres desmanyotades. El guió seguiria el camí previst fins a The same old shit, una altra novetat servida a ritme de country trotador. Deixant l’elèctrica per una acústica van anar caient altres estrenes, com la balada depressiva Sons of the USSR, abans una història de la depressió ideal per deixar-nos en braços del bluegrass There’s only one name, abans de semblar-se al mateix Johnny Cash en un mig temps com de tanca-bars de beguts Love, wait for me. Encara que, com a emotives res com l’esquinçada atmosfera de The quill, portada amb calma molt tensa pel seu teclat, i l’eteri tancament amb la dolençosa A million light years. A la propina dels bisos va acabar per ficar-se el seu públic a la butxaca, ja fos en actitud folk singer o amb l’ajuda de la seva dona als cors.