L’arriscada, imperativa i ferotge editora de ‘Vogue’
Avui tothom parla de les editores de moda: la del Vogue nordamericà, Anne Wintour, és una referència a l’hora del vestir. D’elles depèn una indústria, des de la fabricació d’uns teixits, fins a patrons, línies, gammes de color, estampats o llisos. Tot depèn d’aquestes dones de caràcter i aparent coratge encara que acabin claudicant al rouge dels llavis, l’esmalt d’ungles, l’ombra d’ulls, el coloret que dóna vivacitat a les galtes i penjolls diversos.
La feina de Wintour va ser magnificada a El diable vesteix de Prada, i encara que pogués semblar exagerat el guió, hauríem de preguntar a la pèl-roja Grace Coddington, exmodel i eficient assistent personal de Wintour, què n’opina. Wintour dicta moda i tendència malgrat que duu el mateix pentinat, com de gorra frígia, des que va començar a sortir als papers. Però allò dels cabells és un signe d’identitat entre els qui regeixen el món de la moda, ja sigui un dissenyador, com Karl Lager- feld, i la seva inamovible cua; el caneló gegant sobre el front de la grassa Suzy Menkes, crítica de moda del Herald Tribune, o el casc de Wintour.
Abans que Wintour hi va haver una dona extraordinària. Que sabia de modes i tendències (no pot obviar-se una cosa sense l’altra), i que, sens dubte portava sempre el mateix pentinat. Cabells cap enrere, tibants, amb cabellera a nivell de la barbeta, buidada per donar volum al pòmul. De mirada altiva, potenciada per unes celles arquejades amb llum sota els arcs, un toc de Chanel en les maneres, alguna cosa de Schiaparelli a la seva actitud: Dianna Vreeland.
Una dona tossuda, imperativa, autora d’afirmacions com “estic segura que vaig elegir París per néixer, estic segura d’haver elegit els meus pares, estic segura d’haver elegit una mainadera anomenada Pink...”. Va lluitar amb una germana rossa d’ulls violeta i es va imposar. Va freqüentar celebritats com Diaghilev i Nijinsky, es va passejar entre Deauville o Venècia, paisatges que deixen empremta.
La Primera Guerra Mundial la va portar a Nova York i deia que Buffalo Bill la va ensenyar a muntar a cavall. El 1922 apareix a Vogue per primera vegada. Es va casar, va tenir dos fills. El 1936 Carmel Snow, editor de Harper’s Bazaar, seduït pels seus estilismes, li ofereix una columna: Why don’t you?, i el 1957 el substitueix. Va donar un tomb al món de l’estètica, va ensenyar a viure la dona, a conèixer dissenyadors emergents.
La seva vida va inspirar el film Una cara con ángel: ella era l’editora per qui sospirava Fred Astaire (sosia del fotògraf Richard Avedon), encara que per allà hi havia també Audrey Hepburn. Harper’s homenatjaria el 2009 Diana amb un reportatge interpretat per Sarah Jessica Parker.
El 1962 salta a Vogue i inspira un altre film, Who are you, Polly Maggoo?, i publica un meravellós reportatge amb Veruschka al Japó. Tot excés, encara que sigui creatiu, es paga. I el 1970 l’acomiaden de Vogue. I allà arrenca l’obra. Preparant un sopar per provar d’aconseguir finançament per a la seva pròpia revista. Cosa que no aconseguirà i acabarà acceptant la direcció del museu de la moda al Metropolitan. El que ara es diu Anne Wintour.