La confirmació d’Alba
El merescut títol de jove promesa barcelonina li ha durat a Alba Ventura el temps just i necessari. Va ser seleccionada el 2009 pel programa Rising Stars dels auditoris europeus i va guanyar després el premi Impulsa de la Fundació Príncep de Girona. Però ara tocava espolsarse l’etiqueta de reconeguda jove de trenta anys i llençarse de cap a l’aventura, cosa que ha fet amb facilitat aquesta conscienciosa pianista, professora del Conservatori del Liceu: primer sortint de gira per la Xina, una d’aquestes primeres experiències asiàtiques que sempre fan créixer, i ara, ja de tornada, imprimint caràcter en dissenyar el seu primer programa cent per cent segle XX i XXI. La cita és avui al Petit Palau, en aquest cicle d’Intèrprets Catalans que va inaugurar el gener passat Albert Guinovart.
Tot va començar arran de l’encàrrec d’estrenar a Espanya el cinquè quadern d’Escenes del bosc, de Ramon Humet, compositor resident del Palau, una peça que va veure la llum a Tòquio al març. “Vaig pensar en fer una primera part catalana i programar la Sonatina de Carlota Garriga, professora meva a l’Acadèmia Marshall –comenta Ventura–, i acabar amb una obra cabdal com és Sonatine pour Yvette de Montsalvatge. En la segona, i ja que es va parlar de fer obres de dones, combinaria la Xacona de Sofia Gubaidulina amb la Sonata núm 7 en si bemoll major de Prokófiev, una peça que agrada perquè és potent i té un “últim moviment molt conegut, tot i que sovint s’interpreta com quelcom purament divertit quan en realitat té un punt sarcàstic, una mica dur”.
Les dues parts permeten a la intèrpret evidenciar la seva pròpia dualitat, doncs es va formar en l’escola catalana i en la russa, primer amb Garriga i Alicia de Larrocha a l’Acadèmia Marshal, a continuació a l’Escola Reina Sofia de Madrid amb Dmitri Bashkirov, i finalment a Londres amb Iri- na Zaritskaya, després que s’hi fixés Vladímir Ashkenazy i s’erigís en el seu tutor. “Són dues tècniques molt diferents que m’han aportat molt, però arriba un moment que no som d’una o una altra, sinó que desenvolupem la nostra pròpia manera d’afrontar cada repertori”.
Sempre “en plena evolució i mirant cap endavant”, Ventura destaca de la peça d’Humet el seu caràcter atmosfèric i de detall. “M’ha encantat poder tocar amb ell, igual com amb Carlota. Treballar amb el compositor et dóna una visió diferent, és un rar luxe que puguin transmetre’t les seves idees”.