La negativitat
És difícil trobar un equip de futbol tan afectat anímicament com aquest Barça. A Andrés Iniesta se li’n va anar el seu millor amic, Dani Jarque, en una mort sobtada i fa dos mesos va perdre el fill que esperava. Puyol encara recorda Miki Roqué, el jove jugador del Betis que va morir d’un càncer. El capità del Barça, del Pallars com ell, va assumir les despeses del tractament i va lluir, a peu de gespa a Wembley, una samarreta amb el lema “Ànims, Miki!”. Iniesta ho havia fet amb una samarreta sota de la de la roja amb un missatge per a Jarque que va fer la volta al món.
Tothom ha tingut al seu costat revessos de salut, gent estimada que ha dit adéu, gent estimada que es resisteix a anar-se’n però amb qui es pateix diàriament. Però el Barça ha rebut, a més, cops conjunts, com a grup humà. La malaltia d’Abidal es va superar amb positivitat, però va ser molt impactant. Després va arribar la de Tito. Aquest adéu encara no s’ha superat. El grup va viure l’impacte de la detecció de la malaltia, tot el procés i el comiat de l’exentrenador.
La negativitat, a més, es va fer extensiva a altres àrees. Va sortir de dins del club i de fora, però darrerament s’han viscut inspeccions d’Hisenda a Leo Messi, implicacions inventades del seu pare en partits amistosos, un soci (amb algú a darrere) que es va querellar contra el president, l’embolic global del contracte de Neymar i les forces del mal empenyent per debilitar el Barcelona en aquest assumpte, la sanció de la FIFA pel fitxatge de jugadors estrangers menors d’edat, la dimissió de Rosell...
Però, a més, un dels millors porters del món, Víctor Valdés, va anunciar a mitja temporada que deixava el Barça. El capità, Carles Puyol, ho va fer fa ben poc i, sense ells dos, Piqué ni Neymar, aquests darrers lesionats, el Barça ha anat afrontant un final de temporada en el qual el cop que més ha afectat el seu joc ha estat l’eliminació de la Champions. A partir de llavors va fer la sensació que s’havia produït un clic de desconnexió. Que al cap d’aquests sensacionals futbolistes quedava el deure de guanyar, complir com a professionals, però alguna cosa s’havia desendollat. I la temporada va començar a fer-se llarga i amb molta gent amb moltes ganes d’acabar-la.
Els mateixos futbolistes que havien estat considerats exemplars per un sector mediàtic van passar a ser qüestionats des que se’n va anar Pep Guardiola. L’ambient va començar a ser més negatiu amb l’equip ja quan Tito es va fer càrrec de la plantilla. Aquest any Martino ha sucumbit. Ho ha fet massa aviat. És una persona impressionant, de gran honestedat i un comunicador fenomenal, però no va entendre, no ha entès, que aquí no anessin plegats.
El Barça no ha jugat malament només per l’ambient de negativitat, real o atiat, però no ha estat capaç de bun- queritzar-se, d’aïllar-se del soroll. Per això, tant Martino com pesos pesants de la plantilla van parlar com si haguessin esguerrat la Lliga després d’empatar amb el Getafe i avui el títol no és probable, però és possible. Xavi va donar la cara i va parlar de “negativitat i desgràcia”. Tenia raó. Va fer l’únic discurs que la gent estava preparada per sentir.
L’ambient blaugrana no està per a campanyes de sí que es pot, que serien lògiques, encara que cal agrair a
És difícil trobar un equip de futbol tan afectat anímicament com el Barça
aquest Barça que mantingui un model de futbol en una Lliga en la qual l’Atlètic i el Reial Madrid en defensen un altre. I tots dos són a la final de la Champions. Fa la sensació que aquest equip resisteix, amb ganes d’acabar, però que ningú no oblidi que aquests jugadors que van ser els protagonistes del millor Barça de la història tenen prou orgull per capgirar qualsevol Lliga, encara que avui se sentin més que mai que reben de totes bandes. El futbol sempre ha estat un estat d’ànim. I ho continuarà sent.