Austeritat i feixisme
La campanya de les eleccions europees oferirà una oportunitat per debatre a fons sobre les grans qüestions econòmiques que ens afecten. En l’àmbit de la política econòmica, la combinació entre austeritat i reformes estructurals, tant en la seva seqüència com en la seva intensitat. Això, en el marc d’una discussió inajornable sobre la governança econòmica de la UE, que exigeix aprofundir la unió política i la cessió de sobirania econòmica per part dels Estats. Si no s’avança per aquesta via la discussió sobre “una política econòmica europea” seguirà sent un brindis al sol; no és realista pensar que es comparteixin riscos a escala europea sense harmonització de regles i institucions.
Serà aconsellable abordar aquest debat deixant de banda tòpics sense suport històric. Entre ells, el que les polítiques d’austeritat van causar el feixisme, que s’ha deixat sentir ja en algun esdeveniment de precampanya. Més tard anem a l’adveniment del nazisme, però anotem d’entrada que el primer règim feixista a Europa va ser el d’Itàlia des del 1922, i en plenitud des del 1925. L’accés de Mussolini al govern es va donar en el context d’una gran crisi institucional, per la incapacitat del règim liberal per abordar els conflictes socials i enmig d’una gran crisi de les finances públiques. De fet, la política econòmica del primer govern de Mussolini va ser de gran consolidació fiscal (austeritat, vaja) acompanyada de repressió de l’oposició i desmantellament de l’autonomia dels poders locals (veure Germà Bel, “The first privatisation: selling SOES and privatising public monopolies in Fascist Italy (1922-1925)”, Cambridge Journal of Economics, 2011).
Els següents règims de tipus pseudo-
El 1925, la política econòmica del primer govern Mussolini va ser de gran consolidació fiscal
feixista a Europa Occidental, les dictadures de Primo de Rivera a Espanya el 1923 i de Salazar a Portugal el 1926, van arribar també en un context de crisi institucional i enfonsament dels règims liberals; les institucions van arribar a grans nivells de descrèdit i pèrdua de legitimació en contextos d’alta inestabilitat social i política i en situacions econòmiques i pressupostàries molt diverses. En aquesta època va fracassar el cop d’Estat de Hitler el 1923. Deu anys més tard, quan Alemanya havia començat ja a recuperar-se de la Gran Depressió, el govern va ser lliurat a Hitler per la incapacitat dels partits tradicionals de la dreta alemanya de proporcionar estabilitat als governs. Una altra vegada, la crisi de les institucions liberals com a causa de l’accés al poder del nazisme.
No està en les polítiques pressupostàries d’un o altre signe el denominador comú de l’accés del feixisme al poder, sinó en el descrèdit i deslegitimació de les institucions per gestionar els conflictes socials i polítics que s’exacerben en èpoques tan complicades com la que vivim. Per això en aquesta matèria tenen tanta prioritat la regeneració democràtica i la reforma institucional, molt més que les orientacions de política econòmica. Millor evitar tòpics sense fonament.