Humor trist
Luis Racionero lamenta el molt peculiar sentit de l’humor que caracteritza la majoria d’espanyols: “En aquest país nostre en què hem sabut canalitzar sàviament les emocions tristes, sembla que no hem estat tan hàbils a l’hora de donar curs als reflexos humorístics. El nostre humor és o bé negre o bé de gra gruixut, com diria Pla, o, cosa pitjor, tenyit d’una dosi de mala llet que el converteix en sarcasme, que és l’humor agrejat pel mal humor”.
Una de les coses que més m’alarmen en els comentaris periodístics d’aquest país, en les crítiques, en les ressenyes i fins i tot en els debats polítics, és la gairebé total absència d’humor. En això els anglesos, els italians i fins i tot els francesos ens porten un considerable avantatge. Vaig llegir, per exemple, una ressenya crítica de la biografia de l’historiador Toynbee en la qual el crític del Time acabava dient que no sabia si l’estudi de la història de Toynbee era una obra històrica monumental o un equivalent històric d’Indiana Jones. El director d’orquestra sir Thomas Beecham deia que Brahms és l’equivalent musical de l’estació de Saint Pancras. En un judici per estafa de diners empresarials, el fiscal va preguntar a lord X, el propietari, què costava un dia de caça de grouse (perdiu escocesa) a la seva finca. “Depèn del minibar”.
Coses d’aquest estil serien benvingudes en l’àrid i, de vegades, eixut intercanvi d’acusacions que es produeix en aquest país.
L’humor és un tipus d’estimulació que tendeix a disparar el reflex del riure. El riure és un reflex motor produït per la contracció coordinada de quinze músculs facials i acompanyats d’una alteració de la respiració. L’estimulació elèctrica del múscul zigomàtic major, que està en el llavi superior, per mitjà de corrent de diversa intensitat, produeix expressions facials que van del somriure a la ganyota i d’aquesta a la contorsió del riure incontenible.
El riure és un reflex, però d’un tipus singular, perquè no té cap utilitat biològica aparent. Existeix a més una considerable discrepància entre la naturalesa de l’estímul que la provoca i la reacció. Que una activitat mental complexa com llegir una història de Gibbon pot causar una contracció reflexa dels músculs facials és un fenomen que ha meravellat i intrigat els filòsofs des de Plató. Així com no hi ha una manera segura de saber quan un conferenciant ha convençut el seu auditori, si explica un acudit, en can- vi, el riure serveix com a comprovació experimental que ha aconseguit el seu propòsit. Aquesta resposta és un indicador de la presència d’aquesta qualitat fugaç que es diu humor. Segons Harold Nicolson l’humor és una actitud mental, una manera de prendre’s les coses. No és una reacció a un esdeveniment, sinó una mood o actitud que implica una captació especial de relacions.
Arthur Koestler va escriure l’article “Humor” a l’Enciclopèdia Britànica, on, partint d’una sèrie d’exemples, va establir la seva teoria. “Un masoquista és una persona a qui li agrada la dutxa freda al matí, de manera que se’n pren una de calenta”, o bé un diàleg d’una pel·lícula de Claude Berri: “Senyor, tinc l’honor de demanar-li la mà de la seva filla. Per què no? Ja s’ha quedat amb tota la resta!”. El mecanisme en aquest tipus d’històries humorístiques és el xoc inesperat de dos codis de regles mútuament incompatibles, que ens obliga a percebre la situació des de dos marcs de referència consistents però incompatibles entre si i de fer-ho alhora. És un deliciós sobresalt mental que ens fa passar d’un pla o context associatiu a un altre.
L’humor té diverses graduacions. La més simple seria el gag visual d’una pel·lícula còmica, on les mateixes accions dels personatges, a través del gest, provoquen hilaritat. Després ve el joc de paraules, com en aquell esplèndid acudit de Pe- rich “El tiburón es un pescado mortal”; i en un nivell superior, el joc d’idees com les anècdotes famoses de les grans tertúlies. En un altre àmbit es mou la ironia, que és una demostració a contrario, una reducció a l’absurd, per la qual es pren una situació o una idea i es porta al seu límit extrem de manera que es converteix en el seu contrari.
El riure, com el plor, segons els estudis de fisiologia, té un considerable efecte terapèutic; les contraccions i descàrregues provocades pel riure produeixen un relaxament de la tensió, una serenitat, un consum d’adrenalina que són de gran utilitat per mantenir l’equilibri mental i psicosomàtic. El mateix es pot dir del plor: una emoció acumulada que aconsegueix trencar en un plor es dilueix de manera molt més sana que una emoció continguda a la qual no es dóna sortida. Per això, costums com les ploraneres, vetlles, el dol i tot el cerimonial dels enterraments que es fa als països mediterranis són d’una gran saviesa, ja que permeten assimilar l’emoció provocada per la mort de manera més eficaç que en aquells països on la mort es minimitza i ritualitza de manera ràpida i sense mirar-li a la cara.
En aquest país nostre en què hem sabut canalitzar sàviament les emocions tristes, sembla que no hem estat tan hàbils a l’hora de donar curs als reflexos humorístics. El nostre humor és o bé negre o bé de gra gruixut, com diria Pla, o, cosa pitjor, tenyit d’una dosi de mala llet que el converteix en sarcasme, que és l’humor agrejat pel mal humor. José Bergamín pare era molt lleig. Un dia el van increpar a les Corts: “Sa senyoria té dues cares”. “Vostè creu que si jo tingués una altra cara vindria amb aquesta?”.
És una llàstima que aquest sentit de l’humor no abundi en les formacions polítiques i partits espanyols. Tindríem llavors no només una lectura més agradable de la premsa diària, sinó també una certa dosi d’humanitat, fins i tot de bondat, que l’humor introdueix inevitablement en les relacions humanes.