La desil·lusió de la Sud-àfrica jove
Només un terç dels nascuts després de la derrota de l’apartheid s’han registrat per votar en les eleccions d’avui
En Songiwe riu encara que no fa cap gràcia. Però quan exclama: “Votar, jo? Ni de conya!”, els seus col·legues es cargolen de riure i li encomanen. El seu amic Banele li dóna suport: “Jo tampoc no votaré, gairebé ningú aquí no ho farà, ja ho veuràs”. Aquí no és qualsevol racó. Aquí és la Universitat Wits de Johannesburg. Fa 30 anys, els negres tenien prohibit estudiar a les seves aules i avui vuit de cada deu estudiants ho són. Probablement no hi ha millor escenari per il·lustrar la derrota de l’apartheid que les escales sota les columnes de l’edifici principal, plenes d’alumnes de diferents races.
Però aquest aire de llibertat recuperada, de derrota del sistema racista, no s’ha traduït en una implicació política dels més joves. Només un terç dels joves nascuts lliures –645.000 d’1,9 milions– s’ha registrat per participar en les eleccions d’avui. Ni tan sols el fet que sigui la primera vegada que els joves d’entre 18 i 20 anys poden votar no ha despertat el seu cuc democràtic. En molts casos, la desil·lusió en té la culpa. “He perdut la confiança en els polítics –diu en Banele–, simplement no crec que facin res per nosaltres. El Congrés Nacional Africà (CNA) tornarà a guanyar perquè té el suport dels vells i les zo- nes rurals, però els joves ja no els escoltem”.
Encara que es pot al·legar que el desinterès per la política dels joves és planetari, a Sud-àfrica és una cosa gairebé personal. Per en Patrick Molobela, veí de Soweto, és més encara: un insult. Amb 78 anys, llueix una barba arrissada, canosa en diversos punts, i porta una boina fins a les celles. També vesteix una jaqueta grisa vella i un emprenyament monumental. “Vam lluitar perquè fóssim lliures i aquests nens menyspreen el que vam aconseguir. L’apartheid ens humiliava i ens tractava com si fóssim nens. Per això no deixaven que votéssim. Molts van vessar sang i d’altres van anar a la presó; votar hauria de ser una obligació moral”. Per a molts sud-africans ho és: el 90% dels més grans de 30 anys s’ha inscrit per poder exercir el seu dret a vot avui.
Welcome Dube, estudiant de tercer de Química, entén més els companys de generació perquè ell també està fart de la corrupció i que els polítics renovin més sovint els cotxes oficials que les idees. “Fixa’t en el llenguatge dels líders polítics. Parlen que ens han alliberat, que els votem o tornarà l’apartheid. A mi això em sona a passat”, diu. Tot i així anirà a votar. Per en Welcome, les urnes són el camí més curt per aconseguir el canvi. “Crec que tots haurien de votar perquè aquesta és la nostra democràcia. Mandela va lluitar per nosaltres, així que hauríem de votar”, subratlla.
El desencant dels joves no és una qüestió de classe social. Si bé molts universitaris giraran l’esquena a les urnes, els barris de barraques tampoc no tremolen d’entusiasme. Hlamisa Maqinca va néixer l’any que Mandela va
“El CNA tornarà a guanyar perquè té el suport dels vells, però els joves ja no els escoltem”
assolir el poder. Amb 20 anys, no sap què és tenir una feina fixa. Ni ella ni les seves quatre amigues, que passen el dia retocant-se els cabells davant una barraca groga de Protea South. Quan se li pregunta si anirà a votar, recorda una xifra irrebatible: “Més de la meitat de joves sud-africans no tenen feina, votar per a què?” diu. I amb la llengua esmolada ja no pot parar: “No aniré a votar. Les eleccions no signifiquen res per a mi perquè sempre estic en la mateixa situació, sense aigua corrent ni electricitat ni bany. Per a mi sempre ha estat així i no veig que res canviï”.
Les seves quatre amigues tampoc no votaran. Tenen altres plans importants, diuen, per avui: una altra sessió de perruqueria casolana.