Aquesta por…
Ha estat molt ràpid, tant que ja el vaig percebre amb les primeres xerrades, i després de tenir la sort de canviar impressions amb gent que té un paper important en la societat equatoriana, la impressió es va tornar evidència. Hi ha por. Una por que es cola pels porus dels empresaris, batega en els comentaris dels periodistes, ressona en les xerrades socials, es fa més viva en uns i més opaca en d’altres, potser perquè molts tenen por fins i tot de reconèixer la por. Més enllà de les fonts oficialistes, la por és avui una constant en la societat civil del país, cada dia més tenallada per un poder magmàtic i messiànic que lentament ho va copant tot.
Comparat amb el seu homòleg veneçolà i la resta del paripé bolivarià, el Govern de l’Equador sembla el més assenyat de l’eix i el menys opressiu, però aquesta impressió benèvola canvia amb rapidesa quan es comencen a conèixer els detalls. Per exemple, les sabatines èmules del vell castrisme –tant en hores de monòleg com en contingut–, en què el president Correa, transmutat en un messies andí, es dedica a denigrar i ata-
No es produeix amb la falta de subtilesa de Maduro, però el ‘killing softly’ de Correa també és letal
car virulentament els qui han gosat criticar-lo, sigui oposició, sigui periodisme. I en aquest tema, la lenta però precisa destrucció de la lliure expressió arriba al límit de crear figures vinculades al Govern que controlin els diaris, de perseguir judicialment els diaris que no són del règim, d’amenaçar-los amb multes milionàries que, en alguns casos, ja s’han executat i, en definitiva, anar debilitant i tancant els mitjans que no són amics, i agenollant i domesticant els que són independents. Els supervivents de la tria són pocs… La persecució no es produeix amb la falta de subtilesa del procés veneçolà, que directament tanca diaris i expulsa corresponsals, però el killing softly de Correa és igualment letal. I si en la llibertat de premsa l’ofec és evident, també ho és i acceleradament en la independència judicial, de la qual els mecanismes de control de l’àmbit públic s’han vist seriosament minvats. Si s’hi afegeixen les decisions en matèria econòmica que, escudats en un proteccionisme aïllacionista i intervencionista, estan capant les regles del lliure mercat, i les aliances internacionals que inclouen grans amics de la democràcia com l’Iran, el retrat es completa.
L’Equador no és una mena de país bolivarià light. És tan hard com la resta, però té la sort de jugar en una zona més allunyada del focus, no en va Maduro ja segresta tota la nostra atenció. Una altra vegada, doncs, tornem-hi amb el populisme bolivarià, que, mentre parla de llibertat, segresta les llibertats ciutadanes. Mescla de retòrica pseudo revolucionària, amb populisme a la carta i tocs d’anti americanisme clàssic, el bolivarisme va fent l’agost. Un agost que utilitza la primavera democràtica per accelerar l’hivern autoritari. Per això la por va penetrant per les cantonades.