Gratitud

Gratitud, en efecte. Això és el que acabo d’experimentar gràcies a dues obres que sembla que se’ns acostin de puntetes, sense moure gaire fressa, però que són fruit del geni dels seus creadors. Dues obres que, a parer meu, haurien de fer molt de soroll, i que, comparteixen, entre altres, el tema de la paternitat.

El poeta Miquel Àngel Llauger acaba de treure el llibre La gratitud (Moll). Els versos del mallorquí demostren, amb una admirable precisió, que la claredat de to no sols no està renyida amb la profunditat, sinó que, ben al contrari, en pot ser la millor aliada: “No us ho cregueu, / que la mort tot ho pot”. Són els dos primers versos d’un títol que resulta un brillant exercici de gratitud a la vida i a la memòria. En un altre poema, hi llegim: “Em faria feliç escriure un himne”, i aquest llegidor pensa que, ves per on, la poesia de Llauger –per la subtilitat de la dicció, per la seva preferència per trobar l’essencial en allò quotidià– és, en certa manera, als antípodes dels himnes, bé que, en molts moments, assoleix la condició de memorable que se suposa que ha de tenir un bon himne.

Aquest llibre té gruix d’experiència i molt d’ofici. Les coses que hi van apareixent van dotant-se d’ésser. Hi ha bellesa i veritat: “Aquests versos seran / els versos que fa un temps va escriure un mort”. El blau n’és el color predilecte: el color de la infantesa, tan present; color d’eternitat. Només els grans llibres –i aquest n’és unserveixen un mirall al lector perquè hi llegeixi la pròpia consciència, l’experiència pròpia. Només els grans llibres, amb el

seu cabal d’imatges evocadores o reveladores, ofereixen claus d’interpretació –i de revisió– de la tradició en què floreixen. En el cas de Llauger, una tradició generosa, que arrela en el sòl autòcton, però que remet, també, i molt, a la lírica anglosaxona que parteix de Thomas Hardy i Emily Dickinson.

La des fossilització, de Roigé (nom artístic de Roger Canals Parellada), és un àlbum de cinc cançons que fa augurar un futur esplèndid per a aquest músic. La primera em recorda Bill Callahan. La meva preferida, però, juntament amb Petits ti

moners, és Mans: “Mans de gegant, que han partit mil pans, / obrint el cor, i el cor a les mans”. Es veu de seguida que Roigé, seguint l’exemple d’artistes com Refree, està cridat a ampliar vigorosament els límits del gènere de la cançó.