Inseguretat col·lectiva
Una de les novetats del nou ordre internacional que es reflecteix en la crisi d’Ucraïna és l’opacitat del protagonisme dels actors principals. Els soldats uniformats que transitaven per Crimea no portaven cap distintiu, tot i que se sabia que actuaven per indicacions del Kremlin que, al seu torn, ha desplegat grans contingents de forces al llarg de la frontera amb Ucraïna. Els mateixos uniformes anònims, molts sovint encaputxats, assalten institucions a la regió de Donetsk i propicien un referèndum que caldria fer d’aquí pocs dies per proclamar l’annexió a Rússia de diverses províncies orientals d’Ucraïna.
L’OTAN, per la seva banda, mou les seves peces militars a Polònia, els països bàltics i altres indrets que fins fa ben poc formaven part del Pacte de Varsòvia i ara es troben sota el paraigua de seguretat de l’Aliança Atlàntica.
La crisi d’Ucraïna ha arribat en un moment en què l’ordre internacional no està definit perquè Rússia havia quedat marginada i humiliada quan es va desintegrar el seu imperi, destruït des de dins per la seducció de les llibertats i progrés del món occidental. Però la derrota del sistema soviètic no ha anat acompanyada d’una hegemonia clara dels Estats Units, que, com va dir Madeleine Albright, ja no són la potència imprescindible sinó que han de tenir en compte i respectar els nous actors internacionals.
Tots els cicles històrics en les relacions internacionals comencen després d’una guerra d’abast mundial. Les guerres napoleòniques que van acabar amb la derrota de Waterloo van produir la Santa Aliança entre Rússia, Anglaterra i França, amb uns paràmetres que es van formular al Congrés de Viena. El concepte d’equilibri de forces i d’aliances militars va mantenir vius els imperis fins a l’explosió de la Gran Guerra el 1914, ara fa cent anys.
Aquella primera guerra civil europea que es va saldar amb més de deu milions de morts a les trinxeres va aportar també un nou ordre internacional que es va segellar al tractat de Versalles amb els nous conceptes d’autodeterminació que havien de basar la seva estabilitat en la seguretat col·lectiva i en una diplomàcia oberta i acords transparents. Va ser la primera gran aportació dels Estats Units en l’esfera internacional malgrat que l’impulsor principal, el president Woodrow Wilson, no va poder veure aprovats al Congrés de Washington els catorze punts del tractat de Versalles.
La seguretat col·lectiva no va resistir l’auge del nazisme en una Alemanya ferida per les pesades càrregues de reparacions de guerra i pel triomf de la revolució d’octubre del 1917 a Petrograd. El nou ordre internacional que es va segellar a Ialta i a Potsdam a la pràctica va resultar ser un repartiment de les influències ideològiques i polítiques en el món que es va mantenir al llarg de tota la guerra freda, que es va acabar amb l’enfonsament de la Unió Soviètica i amb el que semblava el triomf definitiu i inqüestionable de les democràcies liberals encapçalades pels Estats Units. Durant més de dues generacions es va viure sota el temible lema de la destrucció mútua assegurada, en el sentit que si una de les dues potències feia servir totalment o parcialment els seus arsenals nuclears l’altra podria fer el mateix, i el resultat seria l’aniquilació de tots plegats.
La crisi dels míssils de Cuba del 1962 va posar a prova aquesta doctrina fins al punt que tant Kennedy com Khrusxov van cedir en els plantejaments per no causar una hecatombe global. I així es va arribar a la complaença triomfalista dels Estats Units, que va tornar a quedar truncada pels atemptats de l’11 de setembre del 2001. Un nou enemic, invisible i il·localitzable, apareixia en l’imaginari occidental. Es van declarar dues guerres, la de l’Afganistan i la de l’Iraq, totes dues perdudes per Occident, i es va entrar en un període de cansament i retirada militar gradual dels Estats Units des del primer mandat de Barack Obama.
La política mundial passava de ser atlàntica a tenir el Pacífic com a eix principal. La Xina va atrapar els Estats Units com a primera potència mundial. Europa té una gran força comercial, econòmica i política, però li falten els efectius militars i la voluntat col·lectiva per fer front a les intencions de Vladímir Putin de modificar fronteres amb tropes i armes subministrades i dirigides des de Moscou.
El que està passant a l’Europa oriental és la vulneració del dret internacional. Cert. Però potser els Estats Units i Europa no havien d’haver estès els límits de l’OTAN fins aquells territoris que els russos encara consideren propis. Va ser un error polític que ara podria desencadenar un greu conflicte mundial.
Assistim a una creixent i imparable globalització i, alhora, a una reivindicació de vells territoris que es resisteixen a fondre’s en un magma internacional que no respon a criteris culturals o jurídics sinó a lleis basades exclusivament en el mercat o en la força.