“Quan això s’acabi, ballarem”
L’ home rondava la setantena, era menut i portava l’uniforme impol·lut de tots els empleats de l’hotel Mandarin de Hong Kong. Treballava entre marbres negres i porcellana blanca, al marge de la humitat i les presses de la colònia. La seva feina exigia fer-se invisible mentre esperava que els clients es rentessin les mans –sota un raig d’aigua tèbia que obria amb discreció– i encabat el nostre home, xinès, oferia una tovalloleta a l’usuari, occidental, i aquest deixava uns dòlars de Hong Kong, o no, abans de sortir del lavabo. Potser no era sempre el mateix home, però això costava de discernir, perquè era xinès, i Hong Kong britànic.
I tot i que això era així, a començaments dels anys noranta només el nouvingut a la colònia es podia sentir incòmode amb la figura subalterna i silenciosa d’edat venerable. Tan silenciós com ho va ser, paradoxalment, el dia 7 de maig del 1954, avui fa 60 anys, quan es va consumar el desastre francès de Dien Bien Phu: l’enderrocament d’una certa Europa, imperial i hegemònica, de la qual només queda
Avui fa 60 anys es va esfondrar a Dien Bien Phu una certa Europa, imperial i arrogant
–ja és gros– el penyal de Gibraltar i els seus micos enervants.
Després de 56 dies i 56 nits, l’exèrcit vietnamita va guanyar la batalla de Dien Bien Phu i França va haver d’abandonar Indoxina i deixar a l’esplanada maleïda 10.000 vides i un prestigi. Van ser molts els errors militars francesos i gran l’audàcia del Viet Minh, el moviment independentista comunista, però amb tot això no n’hi hauria hagut prou sense el principal tret del colonialisme: l’arrogància.
Una colònia és un estat col·lectiu d’arrogància. Com la dels expatriats europeus a Hong Kong quan comentàvem, sovint i banalment, el mal anglès dels hongkonguesos, una recriminació que no actuessin d’acord amb el seu paper secundari en l’estatus colonial. Encara no s’havien assabentat que vivien a costa de la seva terra.
Dien Bien Phu va ser alguna cosa més que una derrota militar. Va resultar ser un càstig a la supèrbia colonial, que tan cruament descriu Marguerite Duras en l’escena del restaurant de la seva novel·la autobiogràfica L’amant, quan els germans de la protagonista, de 15 anyets, es burlen del vietnamita adinerat que paga el sopar –i altres factures–, perquè es tira la jove tot sovint en un piset de Saigon.
Convé recordar Dien Bien Phu ara que els xinesos ens espanten. I l’home dels lavabos del Mandarin de Hong Kong, que va deixar de ser colònia el 1997 i on es parla més bon anglès que mai. O la infermera Geneviève de Galard, que va aterrar a Dien Bien Phu el 28 de març del 1954, a bord de l’últim avió sanitari que va aterrar, recorda un cable d’Afp. “Quan tot això s’acabi, Geneviève, et portaré a ballar”, solia dir-li un legionari alemany, Hass Hantz, al qual havien amputat els dos braços i una cama. En aquell món colonial érem invencibles.