L’herència dels Kirchner
El 2015 hi haurà eleccions presidencials a l’Argentina. El projecte dels Kirchner té un límit temporal. La reelecció de Fernández és constitucionalment impossible. El context social és complex. La inflació i els subsidis indiscriminats als serveis públics s’han tornat un problema, per fi, real. La situació d’inseguretat i el creixement del narcotràfic han provocat fins i tot linxaments de delinqüents per part d’hordes de ciutadans indignats. Les bases de suport del Govern s’han erosionat. El Govern, conscient d’això, ha afrontat la situació. La va reconèixer i va impulsar una sèrie de mesures que, si bé contradiuen la prèdica oficial dels últims 10 anys, no deixen de ser saludables. Més per estratègia que per convicció, el Govern s’intenta presentar com un actor raonable i moderat.
La successió pel poder ha començat. El peronisme ha iniciat les seves eleccions internes mentre l’oposició no peronista està fragmentada i té poques opcions de plantar cara.
El peronisme sempre ha tingut la capacitat pragmàtica d’acomodar el seu discurs d’acord a la conjuntura i significar la realitat social. Ho va fer Menem, ho van fer els Kirchner, i no és casualitat que el cap del peronisme opositor, Sergio Massa, ho intenti ara amb opcions d’èxit. El Govern aposta al discurs moderat del governador de la província de Buenos Aires, Daniel Scioli. La resta de l’oposició no peronista no troba la manera de combatre aquesta metodologia de construir poder. És difícil que després de 10 anys d’atiar la divisió i promoure antagonismes es pugui establir un marc de racionalitat i moderació. És saludable l’intent del Govern, però la responsabilitat recau en els qui poden heretar el poder. La política i els actors socials argentins han d’afrontar el repte de la responsabilitat política. La demagògia està a l’ordre del dia.
Els homes no són àngels i les passions desmesurades mai no desemboquen a bon port. Hi ha exemples que poden servir de guia. La figura d’Adolfo Suárez ha estat reivindicada a Buenos Aires aquests dies. La política és una cosa seriosa que convé pensar des del silenci de les passions. Sembla que ningú no ho entén, i l’herència d’una metodologia de construir poder basada en antagonismes insalvables i passions desmesurades és difícil d’evitar.