Somnis trencats
La innocència es pot perdre de moltes maneres, algunes més cruels que d’altres. Hi va haver un nen que va dir adéu a la infantesa el dia en què la policia va detenir el responsable de l’atracció de fira en la qual passava una tarda inoblidable. Allò va tenir un efecte traumàtic. Ell i altres menuts solcaven feliços el cel a la catifa voladora d’Aladino, sentint-se tan lliures com pot sentir-se un nen, quan l’engranatge de l’atracció va emetre un desagradable cruixit. A poc a poc, la màquina va anar aturant-se. Tota la canalla va intuir que passava alguna cosa imprevista: ho van confirmar quan van treure els caparrons per la barana i van veure com dos policies municipals emmanillaven l’encarregat de l’atracció i se l’emportaven entre les barraques, qui sap per quina fellonia. Es van quedar parats. Alguns fins i tot ploraven mentre miraven com els seus desconcertats pares intentaven enfilar-se fins a la catifa per rescatar-los. De sobte havien descobert que no tenien el do de volar; pitjor encara, ara sabien que els seus somnis més deliciosos estaven a les mans greixoses d’un senyor que, a més, havia fet una cosa dolenta.
Una experiència similar, salvant totes les distàncies, la va viure fa anys un periodista que va pujar a l’Himàlaia per veure de prop els exploradors a qui tant havia admirat des de petit. La veritat és que ja estava advertit: coneixia de sobres la mercantilització i la sobreexplotació sofertes en els últims anys per la muntanya. No era cap passerell quan es va presentar amb el seu bloc de notes al camp base. Intuïa el que hi trobaria. Això sí, en el fons, es resistia a creure que tot era una autèntica farsa.
Fins que va conèixer Apa Sherpa, que
Apa Sherpa ha escalat 21 vegades l’Everest: defineix els seus clients com nens que pugen guiats pels pares
en aquell temps preparava la seva quinzena ascensió a la muntanya més alta del món guiant excursionistes inexperts. Per la manera funcionarial amb què s’expressava, per l’absència de qualsevol èpica en el seu discurs, per l’avorriment que emanava el personatge, el periodista va saber que l’Everest pot ser també un tediós lloc de treball. I l’escalador amb més cims, un capatàs qualificat.
Apa Sherpa acaba de concedir una entrevista a The Washington Post en la qual comenta l’accident que ha costat la vida a 16 xerpes. Ara viu a Salt Lake City, retirat després de 21 ascensions a l’Everest. La seva feina a l’Himàlaia li ha permès educar els seus fills als Estats Units, el somni de tot guia. A l’entrevista, se’l veu ressentit: “Els xerpes fan tota la feina dura, i els occidentals s’emporten tot el mèrit per haver assolit el cim: alguns fins i tot pressionen els xerpes perquè els pugin més de pressa”.
Però la frase que defineix millor que cap altra l’actual equilibri de forces entre guies i turistes, l’evidència que l’Everest és un somni trencat de joventut, la pronuncia quan defineix l’ànim amb què emprenen els xerpes les ascensions: “Mentre escalem, ens encarreguem de garantir-los la seguretat; igual que els pares es cuiden dels seus nens”.