Incendis, reconstruccions i diverses vides
Entre les cases dels números 24 i 26 del passeig de Gràcia s’obre un passatge que condueix a l’interior de l’illa, que sempre ha estat construït. Originalment els dos edificis eren bessons i d’inspiració neomossàrab; al centre de l’arc hi van esculpir un rètol publicitari que deia Teatro Español.
Havia estat projectat per l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, guanyador del concurs municipal del Pla de l’Eixam- ple. Va ser inaugurat el 21 de maig del 1870. Era molt més bonic i atractiu que la majoria dels que fins aleshores s’havien ancorat a dreta i esquerra del passeig. Va ser sensiblement rehabilitat el 1885 pels arquitectes Joaquim Bassegoda i Claudi Duran Ventura, arran del canvi d’empresari.
El cronista oficial de la ciutat, Joaquim M. de Nadal, explica a les seves memòries l’incendi que el va devastar la matinada del 18 de novembre del 1889. Ho fa amb detall i aporta el cúmul de sentiments i reaccions que va tenir veient aquell desastre, perquè de fet va contemplar l’espectacle des de primera fila: era un nen i vivia amb la seva família a la casa del costat, la façana de la qual donava a Pau Claris, 95. El seu pare, Josep M. de Nadal i Vilardaga, que va ser alcalde de la ciutat, va prendre la raonable decisió de fer evacuar la gent de seguida.
El 1892 l’arquitecte Ramon M. Riudor va projectar-ne la reconstrucció, tot i que a dreta llei ja no era ben bé un teatre, sinó que va ser inaugurat com a Jardín Español. Va ser un gran cafè concert, on s’oferien espectacles d’allò més diversos: concerts, sarsuela, àries d’òpera, tómboles, fires, etcètera. No va tenir l’èxit esperat i va tancar el 1900.
L’espai el va ocupar una indústria dedicada a adobar pells: Tenería Moderna Franco-Española. Se’n conserva una coberta molt esvelta i lleugera d’interès singular, feta amb voltes de maó amb obertura per aconseguir una il·luminació zenital. Va ser inclosa en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic: es mereixia ser conservada.
Després hi va haver un garatge, que ha arribat fins als nostres dies. Llavors es va habilitar una entrada per Pau Claris, amb rampa molt incli-
nada. L’amo, Adolfo Subirana, era un enamorat de l’aviació i va arribar a ser president del Reial Aeroclub de Catalunya. Tenia un despatx en un angle de garatge on exhibia una bellíssima hèlix tornejada de fusta noble. El meu pare sempre hi va aparcar el cotxe, allà.
La sortida del garatge cap al passeig de Gràcia també conserva un paviment únic: llambordes de fusta, per evitar que els cavalls rellisquessin en el desnivell.
Fa molts anys que ProEixample, l’empresa que amb tant d’encert va rehabilitar gairebé mig centenar d’interiors d’illa, vol convertir la part superior de la coberta en un espai enjardinat d’ús públic.
Serà un lloc atractiu.