La cuina dels horrors
Els bons resultats d’audiència de Pesadilla en la cocina (La Sexta) confirmen l’èxit de l’adaptació del format internacional popularitzat per Gordon Ramsay, que ha trobat en Alberto Chicote el catalitzador perfecte per hispanitzar la fórmula i donar-li una dimensió més pròxima i explosiva. Dilluns va inspeccionar la cuina del restaurant Puerto de Benidorm i va tornar a desplegar l’histrionisme que el caracteritza.
El programa parteix d’un plantejament que convida l’espectador a acceptar l’artificialitat del que veu, perquè ja se sap que la presència de les càmeres i l’enginyeria del muntatge modifiquen les actituds i propicien una dramatització calculada de la realitat. Però això no invalida els rampells de còlera i el nivell de tensió dialèctica o emocional que es produeixen ni l’essència del conflicte que s’intenta reparar. En aquesta ocasió, el focus del problema tornava a ser un d’aquests personatges que semblen una caricatura ambulant del despotisme, la insolència i l’estupidesa i que televisivament són tan agraïts com els dolents de les sèries de ficció. Corpulent, intimidador, el personatge en qüestió es deia Domingo i tots els seus pensaments desembocaven en la mateixa reflexió filosòfica: “Que no me toque los huevos” (o la variant: “Que no me toque los cojones”).
En la pràctica, la competència professional de Domingo va quedar escandalosament desmentida per l’estat de brutícia d’una cuina amb els habituals racons (neveres, fogons) de ronya i putrefacció. És un dels grans moments del programa, quan Chicote descobreix els focus de merda i, denunciant una realitat sanitària molt alarmant, els mostra a la càmera davant dels culpables, que han d’assumir un moment d’altíssima vergonya pròpia i aliena.
Involuntàriament o deliberadament, Pesadilla en la cocina també ha servit per, entre xantatges emocionals, pirotècnies d’insults i negligències familiars, retratar una realitat econòmica que ens mostra els naufragis empresarials d’un temps d’irresponsabilitat fill de l’eufòria de la bombolla econòmica, de la ignorància i de la temeritat compulsiva de persones que, sense preparació ni criteri, han cregut que obrir un restaurant era bufar i fer ampolles. I, de passada, ens permet veure, de vegades només de cua d’ull i sovint amb una escandalosa crueltat, en quines condicions de precarietat es treballa a les cuines de tants i tants restaurants d’un dels sectors econòmics més importants del país.