El TNC torna a aplaudir Flotats
El gran actor dirigeix de nou a la Sala Gran 17 anys després de ‘La gavina’
A l’estrena oficial d’aquest vespre hi assistiran consellers com Ferran Mascarell, presidents com José Montilla i bona part de la professió teatral catalana, però ahir a la nit Josep Maria Flotats ja va començar a recollir aplaudiments amb El joc de l’amor i de l’atzar, l’obra de Pierre de Marivaux que ha elegit per al seu retorn a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya que ell va fundar. Els entusiastes aplaudiments eren els dels 800 oients de RAC1 que van omplir la sala per a una preestrena molt especial. Com va recordar des de l’escenari just abans de començar l’obra Jordi Basté, presentador d’El món a RAC1, quan fa uns mesos va saber que Flotats tornava a dirigir al TNC va parlar amb el director de la ràdio per intentar consensuar una preestrena amb el teatre perquè “es tracta d’una efemèride important per al país, perquè Flotats és un dels grans del teatre, no només d’aquí, de tot arreu”.
Efectivament, fa 17 anys que Flotats (Barcelona, 1939) no dirigia en aquesta sala colossal que és la Sala Gran del TNC i que constitueix sempre un repte per a qualsevol director: l’última vegada que ho va fer va ser amb La gavina de Txékhov protagonitzada per Núria Espert. Era la primera temporada oficial del teatre i aleshores ja havia esclatat el conflicte entre el conseller de Cultura de l’època i Flotats que portaria a la destitució d’aquest últim al final d’aquell primer any. Des d’aleshores, la història és coneguda. Flotats se’n va anar a Madrid, on va aconseguir grans èxits com Arte, i venia de gira amb les seves obres a Barcelona, però fins aquesta temporada no havia tornat a tre- pitjar el teatre que ell va fundar. “No m’hi havien convidat”, confessava en una entrevista, però a més, assenyalava, creia necessària una reparació per la polèmica que va viure el 1997. Una reparació que va arribar l’estiu passat presidida per Artur Mas gràcies als bons oficis del nou director del TNC, Xavier Albertí, que volia comptar amb Flotats per a la seva primera temporada.
I Flotats va elegir per tornar un clàssic del Segle de les Llums francès, una obra de Pierre de Mari- vaux, El joc de l’amor i de l’atzar. Una obra que, com explica ell, intenta arribar a la veritat a través d’una mentida, de les màscares que voluntàriament es posen els protagonistes de l’obra perquè els altres no sàpiguen qui són i poder examinar-los de prop. Unes màscares que acaben tenint molts més efectes dels previstos: també ajuden que els que se les posen, alliberats del personatge que encarnen habitualment en la vida, aprenguin una mica més sobre qui són de debò ells mateixos.
En altres paraules: la filla d’una aristocràtica família coneixerà a qui pot ser el seu futur marit, un altre noble jove, però vol estar segura de qui és i per aconseguir-ho es fa passar per la seva criada, i la seva criada per ella, per veure’l bé de prop i sense falses adulacions. El problema és que a ell se li acut el mateix. I l’embolic ja està servit.
Una història que Flotats ha traslladat a un elegant i lluminós escenari naturalista que representa el bonic jardí de la casa de l’aristòcrata casadora –un jardí dissenyat per Ezio Frigerio– en el qual l’última fornada de joves actors recrea les anades i vingudes, les sorpreses i els avatars interns puntejats de tant en tant pels acords del tema Plaisir d’amour. Bernat Quintana i Vicky Luengo són els senyors disfressats de criats, sempre més seriosos i atribolats, perquè la seva elecció és la més difícil, ja que
VERITAT I MENTIDA Els protagonistes de l’obra es disfressen per saber de debò com són els altres LES PARAULES DE BASTÉ “Flotats és un dels grans del teatre, no només d’aquí, de tot arreu”
s’enamoren mútuament i pensen que l’altre és de classe baixa i, per tant, és un matrimoni molt difícil. I Mar Ulldemolins i Rubèn de Eguia –que va conquerir el públic amb el seu exagerat personatge– són els criats convertits en senyors, que també s’enamoren mútuament i, per contra, estan contents perquè pensen que ascendiran en l’escala social.
Una història d’embolics amb què el públic va riure força –tot i que a alguns se’ls va fer una mica prolixa– i que, encara que en francès s’hagi tendit a anomenar marivaudage les peces lleugeres sobre felicitats i infelicitats amoroses, va mostrar que Marivaux també és transgressor. Fa pensar en els papers socials que representem i en com tantes vegades aquestes màscares acaben condicionant les nostres vides i desitjos. I per veure’ls amb distància no hi ha res millor que un petit carnaval.