Carreras, retorn a l’origen
Passar una vetllada amb el mític Josep Carreras podria convertir-se en el producte estrella d’aquestes empreses dedicades a fer els somnis realitat. Entenguin-me: compartir amb ell una soirée, unes copes o... com va ser el cas d’ahir a la nit en el Cercle del Liceu, compartir un sopar en el transcurs del qual se li va fer lliurament de la Medalla d’Or de la institució. Ahir el tenor jugava a casa, en el club del qual és soci des del 1982 i veí del teatre que el va veure néixer, créixer i triomfar. Primer a les dependències del Cercle i després al Saló dels Miralls del Gran Teatre, on es va servir el sopar, al mite se’l va veure proper i distès. Com a casa.
Acabat d’arribar de Bilbao on ha protagonitzat al teatre Arriaga aquestes passades setmanes un sonat retorn als escenaris operístics amb un títol de nou encuny ( El juez, del compositor austríac Christian Kolonovits), que va atreure les mirades d’innombrables mitjans internacionals, el tenor català es va prestar ahir a una d’aquestes laudes que a les persones una mica tímides els suposa un tràngol però de la qual ell va saber gaudir amb dignitat.
“Un ha de saber on és –comenta Carrera a les dependències del Cercle–, i crec que el més important és saber agrair el que la gent fa per un, i si a més el reconeixement t’arriba de casa és encara més emotiu i entranyable, de manera que sóc molt feliç amb aquesta medalla d’or del Cercle, un club del qual sóc soci des de fa més de trenta anys i una entitat que, havent estat creada per la societat civil de l’època, continua sent un referent de la cultura de la nostra ciutat. Només cal veure els quadres que té, amb el subjecte comú de la música i l’òpera. Modernisme en grau excels”.
Aquest “barceloní universal que ha brindat al nostre estimat Liceu algunes de les nits més inoblidables de la seva
GUARDÓ El tenor rep la medalla del Cercle del Liceu en presència de Mas i Trias LA REACCIÓ “Quan el reconeixement arriba de casa és encara més emotiu”
història recent” –en paraules del president del Cercle del Liceu, Ignacio García-Nieto– va arribar de vint-i-un botó i jovial, estrenyent mans amb aquesta calidesa rotunda dels artistes en fase d’agraïment.
No es posa Carreras el vestit de bussejador quan els discursos laudatoris estan a punt d’encadenar-se? “No cal. Una de les coses que he après a la vida és –diu– que cal ser natural”.
Carreras se suma a la llista de mítics artistes espanyols de la lírica a qui el Cercle ha concedit la seva màxima distinció, després de Montserrat Caballé, Plácido Domingo i Jaume Aragall. “Són els quatre magnífics i ens fa molta il·lusió haver-los guardonat a tots”, va destacar García-Nieto, que acaba de ser reelegit president de l’entitat per quatre anys més. “El Cercle continua vinculat a la cultura, la música i la realitat del nostre país”, va afegir en el seu discurs, ja amb els comensals asseguts al Saló dels Miralls que el Gran Teatre va cedir per a l’ocasió.
La presència de Carreras va atreure un centenar de convidats, entre els quals no van faltar el president Artur Mas i la seva esposa, Helena Rakosnik; l’alcalde Xavier Trias i la seva esposa, Puri Arraut; el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, o la delegada del govern, María de los Llanos de Luna, així com el president del Patronat del Liceu, Joaquim Molins, i el seu director general, Roger Guasch.
El crític de La Vanguardia Roger Alier va fer memòria dels èxits del tenor al Liceu i fora d’ell. Però va ser el director del diari, Màrius Carol, qui es va encarregar de presentar-lo, amb una sèrie de detalls que van arribar a l’ànima dels convidats, no en va va escriure a quatre mans amb el tenor unes memòries que van titular De viva veu (Plaza & Janés, Rosa dels Vents en català, 2011). Perquè allà, en el mateix Liceu, Carreres va veure de petit la seva primera òpera de la mà del seu pare, al cinquè pis. De fet, vestia el seu pare l’uniforme de gala de policia municipal i va aconseguir colar el petit perquè pogués veure Aída cantada per Renata Tebaldi. Un any després, era el petit Carreras qui actuava al mateix teatre interpretant el nen d’El retablo de Maese Pedro de Falla, i després cantaria la frase del xaval que demana un cavall de cartró a La bohème, justament al costat de la Tebaldi. El 1970 debutaria en el paper de Flavio, a Norma, amb Montserrat Caballé. “El Liceu ha estat per a Carreras escola, càtedra i olimp. Però, sobretot, ha estat casa seva”, va dir Carol.
Tot Barcelona era present ahir al Cercle. El tenor de bellíssima veu, que va lluitar amb coratge contra la leucèmia fa vint-i-cinc anys, que va aconseguir formar amb Plácido Domingo i Luciano Pavarotti un trio universal, va atreure una àmplia representació del món operístic, com la presidenta de l’Associació Cultural Castell de Peralada, Carmen Mateu, el director del Festival de Peralada, Oriol Aguilà, o el director d’Òpera Actual, Fernando Sans Rivière. L’acompanyaven els seus fills Júlia i Albert Carreras, i el director d’orquestra David Giménez, a més de socis del Cercle i representants de la societat civil barcelonina com Santiago Fisas, Pere Portabella, Luis López de Lamadrid, Lluís Sans, Francisco Gaudier, Manuel Bertrand, Juan Uriach, Marisol i Adela Rocha i Carlos Cuatrecasas.