Edifici España

Els organitzadors del festival de cinema d’Autor van decidir adoptar el títol d’un article que havia escrit Carlos Losilla –“Un impuls col·lectiu”– per referir-se a aquest moviment de cinema jove, radical i autoproduït que emergeix entre nosaltres. El cicle, dirigit pel mateix Losilla, es va inaugurar amb Edificio España, de Víctor Moreno, i es va clausurar amb Sobre la marxa, de Jordi Morató. Del segon film, un gran manifest generacional que va obtenir el premi del públic, en parlaré un altre dia. Avui em centraré en el primer.

Moreno, un jove canari que va estudiar a Barcelona, va emprendre el projecte de filmar el procés de transformació i rehabilitació interior d’aquest gratacels emblemàtic de Madrid, una fita de l’arquitectura franquista. Era l’any 2007 i el director va aconseguir el permís per filmar, amb paciència i implicació, el dia a dia dels treballadors que anaven destruint disciplinadament sostres, terres, mobles i murs per deixar així camp lliure a un nou ús de l’edifici. En filmar aquests treballadors que llancen al buit cadires, taules i armaris que serien perfectament reciclables, el film ens situa en una posició crítica i incòmoda. Nosaltres participem del desig catàrtic de canvi, però sabem que en aquest afany destructor resideix l’evidència dels mals del sistema que ens han portat a la situació actual.

Després de rodar aquest procés d’esquarterament, les obres es van aturar. Va arribar la crisi i els processos de renovació van quedar en no res. Però Víctor Moreno guardava aquest tresor, aquest testimoni implacable del malbaratament, que adquireix tot el seu poder significatiu pel fet d’estar filmat abans de la crisi, quan semblava que l’exhibició de la dilapidació de béns era un signe de normalitat. Aquesta descompensació entre unes imatges reveladores i la percepció actual de la seva corrosió és a la base de l’intent de prohibició que el film va patir quan el banc propietari de l’edifici va pretendre impedir la seva difusió. Sabien que aquestes imatges contenien l’avís de l’enfonsament del sistema que ells sustentaven.

La pel·lícula acaba amb un epíleg que constata que, passats els anys, l’edifici destruït manté la seva façana però no conté res al seu interior més que buit i desolació. Això no va ser impediment, però, perquè la candidatura olímpica de Madrid 2020 utilitzés la façana de l’Edifici Espanya com a mur pantalla del seu major anunci de propaganda: a sobre s’hi projectaven imatges alegres d’esportistes de tot el món, en una operació d’encobriment demolidora, perquè ara sabem que rere d’aquesta façana no hi havia res.

D’aquí a uns anys s’intentarà que oblidem la crisi i l’atur actual, com si no hagués existit. Com a resistència disposarem d’alguns films que van travessar la frontera i van donar testimoni de les arrels del mal. D’aquí la grandesa, el valor, d’Edificio España. La seva estrena a les sales de cinema la setmana que ve és una victòria col·lectiva.

Madrid 2020 va usar la façana com a pantalla del seu anunci: darrere no hi havia res