Santos Torroella i Cirici Pellicer, dos crítics indispensables i antagònics
Aquest any es commemora el centenari del naixement dels dos crítics d’art més influents de la postguerra a Catalunya, Rafael Santos Torroella i Alexandre Cirici Pellicer. Dos personatges indispensables per entendre el panorama artístic català i alhora antagònics. Daniel Giralt-Miracle va dir que “representaven dues maneres d’entendre la vida, les arts i la cultura, tots dos amb una gran capacitat expositiva”. Si els escrits de Cirici, que va tenir a Serra d’Or la seva millor plataforma, tenien un component més sociològic i de més compromís polític (va militar en el socialisme catalanista), en els de Santos, que durant 25 anys va publicar a El Noticiero Universal, pesava més una tradició literària i poètica que arrencava de la generació del 98.
Els dos crítics han estat objecte de seminaris respectius organitzats per l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA) en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). En la sessió d’ahir, dedicada a Santos, Joan Minguet, president de l’ACCA, va dir d’ells que “exercien la crítica de manera ra-
Segons Joan Minguet, “tots dos exercien la crítica de manera radical i per això causaven tensions”
dical i per això causaven tensions”. El crític i historiador Jaume Vidal Oliveras, coordinador de la trobada, va explicar que el distanciament entre tots dos ve de lluny. Ja el 1949 Cirici va publi- car dins del projecte Cobalto un prospecte en català sense coneixement de Santos, però segons Vidal aquest no va ser el problema –ja que el propi Santos va publicar poc després un poemari de Brossa en català–, sinó més aviat de “competència intel·lectual, tots dos estaven cridats a enfrontar-se”. I en aquest sentit va recordar que el mateix Cirici deia que el seu objectiu era “ocupar les plataformes culturals”.
Vidal va definir Santos com un “home de frontera”, “polifacètic”, que “se sentia fonamentalment un poeta”. Va destacar el seu interès pel detall i per la incorporació de documentació inèdita als seus articles (en el debat es va ressaltar la rellevància del seu arxiu que segurament anirà a parar a Girona), i va dir que “els seus textos guanyen amb el temps perquè en la seva època l’eclecticisme era incomprès”.
L’historiador J.F. Yvars va ana- litzar l’ambient intel·lectual i generacional de Santos per recordar que va ser un home pont entre les cultures catalana i castellana i va assenyalar que el seus dos grans referents van ser Salvador Dalí i l’arquitecte José Antonio Coderch.
En el posterior col·loqui van intervenir Daniel Giralt-Miracle, l’historiador Francesc Fontbona i l’escriptor Jordi Amat, els quals van explicar les seves vivències amb Santos. Fontbona va dir que Santos va ser el continuador de la prestigiosa “pàgina artística” dels anys 20 a La Veu de Catalunya. “La resta de la crítica d’art no era comparable, malgrat que la intel·ligència no li va fer el cas que es mereixia”, va concloure.