Tots per a un
Qui és l’entrenador ideal per dirigir la banqueta de l’equip blaugrana?
Luis Enrique Martínez és el candidat més ben col·locat per ocupar la banqueta del Barcelona a partir de la temporada que ve. Hi ha una gran coincidència d’interessos entre l’entrenador asturià i el club i la seva contractació només està pendent de detalls, però s’han estudiat altres alternatives, sempre sota la condició de respectar i aprofundir en el model que ha proporcionat al Barça els èxits més importants de la seva història: desenvolupar tots els conceptes futbolístics a través de la pilota. Ernesto Valverde s’ajusta al perfil desitjat, però el seu compromís personal i professional amb l’Athletic ha estat un obstacle. D’altres, com Jupp Heynckes (exentrenador del Bayern), Jürgen Klopp (Borussia Dortmund) i Robert Martínez (Everton), són triomfadors, però presenten més incompatibilitats segons el parer de la direcció esportiva. El planter de tècnics també ha figurat en les candidatures, però de manera una mica tangencial. Ni Eusebio Sacristán (Barça B) ni Òscar Garcia (Brighton i ex del juvenil blaugrana) han arribat a constituir-se com a opcions formals en un context de sequera que desaconsella solucions més o menys experimentals.
LA CONDICIÓ INDISPENSABLE Alternatives com Klopp han caigut per la incompatibilitat d’estil ELS DESITJATS Luis Enrique i Valverde ja van optar al lloc l’estiu passat, però es va imposar Gerardo Martino
A diferència de la resta, Luis Enrique coneix la idiosincràsia de la casa des de dues perspectives, com a jugador durant vuit temporades i com a entrenador del filial durant tres com a successor de Guardiola. El seu Barça B no va ser una còpia exacta del joc del primer equip, però va aconseguir l’ascens a Segona A, en què es va adjudicar un tercer lloc, i va subministrar jugadors a l’elit. Molt exigent i de caràcter fort, la seva temporada al Roma es va veure afectada pel divorci inicial amb l’ídol de l’equip, Francesco Totti. Al Celta, on disposa de tres futbolistes que va dirigir al filial del Barça (Rafinha, Fontàs i Nolito) i ha intentat aplicar conceptes de patent blaugrana, Lucho ha complert els objectius, encara que aconseguir una salvació folgada dista una galàxia dels objectius que li exigirà el Barça. I així, amb una temporada a Roma i una altra a Vigo, conclou la trajectòria de l’asturià en l’elit. La falta d’experiència, d’èxits i les possibles dificultats per sintonitzar amb la plantilla i amb un entorn complex constitueixen les incerteses principals de la gestió de Luis Enrique.
Etern candidat, per una cosa o per una altra no hi ha hagut les circumstàncies perquè Ernesto Valverde hagi aterrat a la banqueta del Camp Nou. Ara s’hi interfereix el compromís sentimental amb l’Athletic –encara que en el futbol hi ha poques barreres que no puguin franquejar-se amb un xec carregat de xifres–, quart després d’una bona Lliga i amb la il·lusió que concedeix el nou estadi, la classificació per a la Champions i un equip extraordinàriament complet. El Txingurri, que mai no s’ha aferrat al càrrec, només va figurar dues temporades discretes com a extrem del Barça (1988-1990), amb el que acredita un coneixement superficial de la casa, però com a tècnic té molt part de l’aspecte que li falta a Luis Enrique: experiència, èxits i crèdit. Es revela també com un bon gestor de grups, que fluctua entre l’autoritarisme i la condescendència en funció de les necessitats. Va portar l’Espanyol a la final de la Copa de la UEFA (2006) i es va adjudicar tres lligues i dues copes de Grè- cia amb l’Olympiacos. Ha dirigit el conjunt grec i l’Athletic en dues èpoques, a més de l’Espanyol, el València i el Vila-real, l’únic club del que ha estat destituït.
Solvència, respecte i experiència són les claus de Jupp Heynckes, que fins al 24 de maig és el campió vigent de la Champions, però el Barça hauria de convèncer-lo que tornés a posar-se el xandall amb 68 anys. Retirat des de l’estiu passat, l’alemany se’n va anar amb magnificència. Va dir al seu dia Arsène Wenger que Guardiola va co-
mençar per les postres en guanyar el triplet en el primer intent com a entrenador del Barcelona, el 2009. En canvi, Heynckes ho va deixar tot per al moment adequat i es va retirar després de fer una temporada perfecta amb el Bayern. Coneix la Lliga i domina el castellà de la seva estada a l’Athletic, el Madrid i el Tenerife als noranta. El seu mètode és mixt i s’ha demostrat que dóna resultat, ja que alterna disciplina i mà esquerra i és rígid amb la tàctica però també sap deixar llibertat a les estrelles. Pep administra el seu llegat en el Bayern i al Camp Nou seria Heynckes l’administrador de l’herència de Guardiola. A Alemanya domina les comparacions.
Potser és pel caràcter dinàmic del personatge, però el futbol de Jürgen Klopp xoca amb l’estil i l’essència del Barça. Amant del vertigen, el contraatac i el joc directe, el seu Borussia Dortmund es caracteritza per la velocitat d’execució. Quan pot sacseja i aixafa el rival amb el seu joc elèctric. És un motivador nat i un home de club, arquitecte d’un equip guanyador de dos Bundesliga, pel qual ha renovat durant cinc temporades. “Després de veure el Barça, si tornés a néixer em faria jugador de tennis”, va declarar recentment, cosa que l’inhabilita per fer-se càrrec d’un model que li és aliè. El Borussia fa dues edicions seguides que està per sota del 50% de possessió en la Champions.
Jove, tot i que àmpliament preparat, Robert Martínez no passa desapercebut per als grans mestres. El de Balaguer és la sensació de la Premier pel seu joc vistós i alegre. Aquesta temporada ha classificat l’Everton cinquè i el curs passat va guanyar la FA Cup. El seu punt fort és la confiança en si mateix i en les seves possibilitats, que sap traslladar als jugadors. Autodidacta, va passar de jugador a tècnic en una temporada. Li agrada ser protagonista, dominar la pilota i jugar amb extrems oberts. Ha treballat al Swansea, el Wigan i ara amb els toffees, però falta veure’l comandar un transatlàntic com el Barcelona. Perquè bregar amb egos potents no sembla que sigui la seva especialitat.