Minuts de la vergonya
Hi ha equips que comencen a prendre per costum això de rebre un gol decisiu passats els noranta minuts. Al València li ha passat dues vegades en una mateixa setmana: li va passar a Mestalla contra el Sevilla, quan una rematada del camerunès M’bia (minut 94) el va deixar fora de la final de la Lliga Europa, i tres dies després un cop d’esperó de Cristiano Ronaldo (m. 92) el va privar de guanyar al Bernabeu. Els últims minuts del partit europeu van ser deplorables, amb jugadors del València fent-se treure del camp amb llitera, el porter Diego Alves simulant lesions i una segona pilota al terreny de joc que tiraven des de la banda reiteradament perquè l’àrbitre aturés el partit. Tots aquests trucs van forçar el col·legiat a afegir els cinc minuts que van resultar fatídics per a l’equip que havia estat perdent temps d’una manera descarada (cosa que el Sevilla també practica amb murrieria al seu camp).
Perdre temps per parar un partit és un frau a l’esport, a l’espectador i a l’ètica. Ofèn veure la parsimònia amb què surten del camp, alguns fent-se el coix, els jugadors canviats en aquest període, sense que els àrbitres els amonestin per perdre temps, i aplaudits pel mateix públic que abans ha xiulat el porter visitant perquè s’afanyés a servir ràpidament de porteria. Perdre temps com una tàctica perquè es jugui el mínim possible és un recurs antiesportiu propi d’equips petits.
Dissabte passat, per primera vegada des que el Tata Martino seu a la banqueta del Barça, li vaig veure perdre temps sense vergonya contra el Getafe, un equip amenaçat de descens! Que al seu equip li empatessin en els minuts afegits potser va ser el càstig merescut per aquest comportament barroer. Tenir Tello preparat a la banda per treure’l després del minut 90 va fer que el futbolista mateix es queixés de la conducta del seu tècnic.
Dir que aquest comportament compromet la dignitat del Barça potser és una mica fort. Diguem, doncs, que Martino va perdre les maneres, i els qui seguíem el partit per televisió el vam veure deliberar amb el seu ajudant, Pautasso, abans de fer els dos últims canvis, desencertats tots dos, amb les entrades de Song per qüestions tàctiques i la de Tello per perdre temps. Això no havia agradat mai ni és propi del Barça, i recordo que Bobby Robson i Charly Rexach van ser posats a la picota per situacions anàlogues. Al Sevilla-Barça de la temporada 1996-97, a Robson se li va acudir canviar Luis Enrique per Nadal als darrers minuts, per parar l’embranzida final dels andalusos, llavors entrenats per Camacho. El Barça va guanyar el partit per 0-1, gol de Luis Enrique, però va acabar amb Blanc, Nadal, Popescu, Couto i Abelardo al camp, cosa que va implicar cruels crítiques a l’entrenador anglès, que van arribar a etiquetar de tècnic “dels cinc cen- trals”. Uns anys després, Rexach, que va substituir a la banqueta Serra Ferrer a mitja temporada 2001-02, també es va guanyar fortes crítiques per haver fet entrar un defensa, Sergi, per Luis Enrique, en l’Espanyol-Barça jugat a Montjuïc a la temporada 2001-02, passat el minut 90 i per blindar un 0-0.
Ningú podrà dir, per tant, que al Barça no s’hagin fet mai canvis com els dos últims que va dur a terme el Tata Martino contra el Getafe. Però a
Recórrer a trucs per perdre temps desqualifica un equip important
més de ser impropi d’equips forts. aquests canvis van donar a l’entrenador i als jugadors del Getafe un clar missatge de por i d’impotència. Els van donar ales. L’abatiment del tècnic argentí, que persistia quan va comparèixer a la sala de premsa, va ser també un símptoma evident de la claudicació, com si volgués posar fi com abans millor a una etapa marcadament interina. Hi ha tangos per posar música i lletra al que està vivint ara l’entrenador del Barça, des del Caminito a l’Adiós, muchachos i acabant amb Volver.