“M’agraden les accions petites de molt impacte”
Tinc 56 anys. Barceloní. Casat, tinc dues filles que ja n’han fet trenta. Després de tota una vida a la banca, vaig crear una consultoria d’assessorament social. Crec en la política que s’orienta cap als més desfavorits, i no existeix. Crec en l’Església
Vostè era un alt executiu de la banca. Durant 28 anys. Ben pagat, reconegut: un avorriment. Vaig tocar el dos. A mi sempre m’ha interessat ajudar els més febles. Per què aquest interès a ajudar? Vaig trobar el pare mort a casa quan tenia dotze anys; la meva mare havia mort un any abans. Aquesta orfandat primerenca em va obligar a madurar ràpidament.
No tenia altre remei. Un nen madura quan pren decisions d’adult. Fruit d’aquest procés, la idea d’ajudar els més vulnerables i necessitats (jo ho era!) va arrelar en mi.
I què va se’n va fer, de vostè? Vivia amb les meves dues germanes. Tenia una responsabilitat fora de lloc per a un nen, però em vaig espavilar. Entre els 14 i 17 anys vaig ser cambrer, repartidor, venedor de llibres, mecànic, comerciant...
Què recorda? La sensació de por i vulnerabilitat. Treballar a la banca em va donar estabilitat i una vida ordenada. Vaig arribar a dirigir 40 oficines, però als 42 anys vaig abandonar.
I aquesta cicatriu que té al pit? Tres bypass un any abans. Em van operar a cor obert, però això no em va canviar. La meva vocació i la resta de la meva vida va començar quan vaig obrir la porta del dormitori dels pares i el vaig trobar mort.
Quina era la idea? Dedicar la resta de la meva vida laboral a ajudar els altres i viure’n. La meva especialitat ja eren les microfinances, i considerava que si posava al centre d’aquesta activitat la persona en lloc dels diners, es convertia en una eina creadora d’oportunitats, perquè si no és pura banca.
Expliqui-m’ho més a poc a poc. Al principi els microcrèdits estaven associats a la cooperació, així que he treballat a quinze països de quatre continents. Això m’ha permès entendre un parell de coses.
Quines coses? Que pel que fa a les qüestions bàsiques tots som iguals, amb les mateixes il·lusions i pors, així que no s’ha d’adaptar l’acció a clixés sobre els llocs i races. Les mateixes necessitats que un troba al Sahel són aquí amb altres qualificatius de vulnerabilitat: si una persona no té oportunitats al barri de la Mina és un pobre integral.
Com s’implementen les microfinances al primer món?
Creant una xarxa de complicitats: entitats que donen capacitació, persones que acompanyen durant el procés d’inserció, i el finançament del projecte. Quan una persona no està sola, té la formació i l’ajuda necessàris per dur a terme el seu projecte i els diners, en el 90% dels casos vola.
Vénen a vostè o va cap a ells? Les dues direccions. Hi ha oenagés que ens contacten perquè ajudem persones i famílies. Hi anem, veiem quin pot ser el projecte a desenvolupar i els ajudem a posar-lo en marxa. I no ens tornen el crèdit fins que poden.
Això pot ser molt de temps.
El programa s’adapta a la persona, no la persona al programa: això és el que faria un banc. És un joc d’artesania persona a persona, però no es tracta de caritat, sinó d’ajudar-los a arrencar amb tot el que implica. Es tracta d’apoderament, un motor imparable a tot el planeta.
Guanya diners amb les microfinances?
Si no guanyéssim diners no seria sostenible. En termes econòmics, la rendibilitat és a mitjà o llarg termini, perquè a curt tot és inversió.
I doncs?
La bona notícia és que estan apareixent persones amb situacions econòmiques molt bones disposades a ajudar i que constitueixen fons d’inversió social. Fa mig any aquesta sensibilitat no existia.
Quina anècdota no oblida?
Des de fa tres dècades sóc voluntari de presons. No sentiràs cap polític que digui en campanya que millorarà la inserció dels reclusos.
S’agrairia.
Si es reinsereixen no delinqueixen, i això és bo per a tothom. Jo el que he vist és que si els dónes una oportunitat, milloren clarament. I curiosament hi ha moltes àvies voluntàries que acompanyen els presos a fer les seves gestions fora de la presó. Però la història que li explicaré arrenca quan treballava per a l’entitat bancària on em van atracar nou vegades.
…!
Als anys vuitanta això era el Salvatge Oest. Un d’aquests atracaments va ser especialment violent i perillós. Al cap dels anys l’intern que em va tocar acompanyar al psiquiatre va resultar que n’era el cap.
Víctima i botxí reunits.
Ens vam reconèixer, però cap dels dos no va posar objeccions. Vam fer la gestió i ens va sobrar temps. Plovia, ens en vam anar al mirador de Vallvidrera i vam parlar durant quatre hores de la presó, de la seva història, de l’heroïna, de la feina, de la dignitat...
La víctima va ajudar el botxí?
Sí. Avui està treballant.