Final de l’euro per recepta i molt més

EL Tribunal Constitucional (TC) ha anul·lat el cobrament d’un euro per recepta mèdica a Catalunya. La mesura, que va entrar en vigor fa dos anys, ja havia estat suspesa cautelarment el 2013 després de la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat per part del Govern central.

La decisió de l’Alt Tribunal és inapel·lable i s’ha d’acatar, però és molt discutible. En primer lloc, perquè lesiona la capacitat de gestió sanitària de les autonomies que tenen aquesta competència traspassada i, en segon lloc, perquè anul·la una mesura que –demagògies a part– era positiva per dues raons: perquè actuava com a efecte dissuasiu de la tendència a l’abús de medicaments i perquè suposava un increment d’ingressos necessaris per mantenir la qualitat de la sanitat pública catalana.

Igual com abans havia fet el Consell d’Estat, el TC considera que l’euro per recepta suposa un factor de desigualtat, perquè fa més costosa per als ciutadans l’adquisició de medicaments. Però això és just el que pretenia el poder polític que va prendre la decisió, en aquest cas el Govern de la Generalitat, per tal de frenar l’abús en el consum indiscriminat de medicaments i propiciar el consegüent estalvi de la despesa farmacèutica, que estava creixent de forma desbocada i injustificada. La decisió judicial, per tant, contravé els objectius d’una política sanitària que volia establir un ús més racional dels medicaments i, a més, qüestiona seriosament el sistema del copagament com a alternativa recomanada per tots els experts per resoldre els problemes financers de la sanitat pública.

La sentència del TC, tot i això, va molt més lluny de la simple anul·lació de l’euro per recepta perquè qües- tiona també l’autonomia sanitària de la Generalitat en impedir-li establir ingressos propis per complementar la insuficiència dels recursos que rep de l’Administració central, com és el cas, o per millorar la qualitat dels serveis sanitaris que donen a Catalunya.

Així, el TC sentencia que “el règim de sosteniment econòmic de la sanitat forma part de la competència bàsica de l’Estat”. Afegeix que el Sistema Nacional de Salut és únic i que el seu finançament es fa només amb càrrec al Fons de Garantia de Serveis Públics, la finalitat del qual és “assegurar que cada comunitat autònoma rep els mateixos recursos per habitant per finançar els serveis públics fonamentals essencials de l’Estat de benestar”.

Amb això el TC lliga de mans i peus la gestió autònoma de la sanitat a Catalunya, que a partir d’ara s’haurà de cenyir exclusivament als fons que li transfereixi l’Administració central, amb l’agreujant que, avui dia, són clarament insuficients.

Les úniques alternatives que li queden a Catalunya per millorar els ingressos de la seva sanitat pública, en vista de la sentència en qüestió, passen per destinar-hi més recursos a través dels pressupostos de la Generalitat o per negociar condicions millors de finançament sanitari amb l’Administració central, dos camins que són tan difícils com complicats en aquests temps d’ajust fiscal.

En contra del que al principi podia semblar, per tant, la sentència del TC per la qual s’anul·la l’euro per recepta no suposa una victòria per als usuaris de la sanitat pública catalana, sinó que representa un nou risc que amenaça o dificulta el manteniment del nivell de qualitat i les possibilitats de millora.