Moral i política
Tots corromputs! Amb una freqüència creixent, el punt de vista sobre els partits i sobre les figures polítiques és profundament negatiu, com si no se’n pogués esperar res. Són, en el millor dels casos, incapaços d’oferir res. I, en el pitjor, a més a més, estan corromputs? La idea d’una dissociació radical entre la política i la moral no ha deixat de guanyar terreny a Europa, especialment als països del sud: Grècia, Espanya, Portugal, Itàlia i França. Aquesta dissociació incita els populismes, fomenta el distanciament, l’abstenció electoral i la indiferència.
I, malgrat tot, quan se’ns presenta l’ocasió de topar amb la imatge d’un vincle o relació, passa el contrari: experimentem un agraïment cap als qui la motiven o expressen. Per exemple, vam seguir amb emoció els funerals de Nelson Mandela. Un gegant, una de les personalitats més importants de finals del segle XX i principis del segle XXI, que va encarnar al més alt nivell la integració entre la moral i la política. Millor encara, va expressar la capacitat de superar la rancúnia, de projectar cap a l’avenir un país que amb prou feines acabava de sortir de l’apartheid. Mandela va trobar el camí de la justícia i de la reconciliació en renunciar a qualsevol classe d’odi, i el seu exemple indica que és possible que una figura política pugui fer-se entendre d’acord amb les exigències d’un registre moral.
És a dir, amb això es vol declarar que a Sud-àfrica la població i les forces polítiques situades cara a cara estaven disposades a jugar una carta moral per moralitat? La realitat és, evidentment, més complexa.
El fet que Mandela tingués èxit sent
Sovint els electors voten un líder o un partit amb una amoralitat, fins i tot immoralitat, patent
qui va ser també obeeix que el règim de l’apartheid es va veure sotmès a pressions internacionals cada vegada més insostenibles per al mateix règim, que va ser boicotejat políticament i econòmicament, però també en el terreny científic o en els camps de la cultura i l’esport. L’èxit de l’encaix nacional de la moral i de la política que Mandela va representar també té molt a veure amb la internacionalització de la qüestió sud-africana, amb la globalització del rebuig del racisme. Assenyalar-ho no és infravalorar les qualitats excepcionals de Mandela.
Però passem a considerar, en aquest punt, les realitats polítiques d’Europa del sud. Passa, sovint, no només que hi hagi responsables polítics que deceben moral- ment, sinó que, a més a més, no per això resultin sancionats pels electors. Amb freqüència, en efecte, voten amb coneixement de causa una figura política o un partit l’amoralitat del qual, fins i tot immoralitat, és patent. S’ha comprovat, per exemple, al llarg de la carrera política de Silvio Berlusconi i s’acaba de constatar a les eleccions franceses. I quan bufava el vent d’un nacional populisme que denunciava amb energia la corrupció de les fi- gures electes i de les forces polítiques, es podia esperar una derrota de la dreta clàssica. Perquè uns quants dies abans de les eleccions s’havia sabut que el líder de la UMP, Jean-François Copé, havia malversat els diners del partit.
Com que un dels consellers més propers de Nicolas Sarkozy durant la seva presidència, Patrick Buisson, n’havia gravat les converses a l’esquena, els mitjans de comunicació s’han pogut sadollar de gust publicant extractes d’aquests enregistraments. I de seguida que es va destapar l’escàndol també es va saber que la justícia li havia intervingut el telèfon, de manera que les escoltes en qüestió revelaven força infàmies que havien sortit de la seva boca.
El resultat de les eleccions municipals, malgrat tot, ha estat un èxit per a la dreta clàssica, potser fins i tot un èxit més important que el del Front Nacional! És necessari, en conseqüència, preguntar-se: què impulsa l’electorat, en certs casos, a votar contra la moral? Hi ha dues respostes principals. La primera remet a la mateixa naturalesa de la política i passa per l’economia. La política persegueix com a finalitat el poder. I, en democràcia, el poder es conquereix per la via electoral. La conquesta del poder es basa en les promeses, en els arguments, i la disjunció de la moral i de la política ens ensenya, senzillament, que els arguments a què els ciutadans són més sensibles són d’un ordre diferent al moral. Se senten en primer lloc, sobretot en temps de crisi, propostes de caràcter econòmic.
Si Silvio Berlusconi ha sabut conservar el poder durant tant temps, fins i tot quan la seva immoralitat era ben coneguda, es deu al fet que, amb ell, cada italià es podia creure que tenia oportunitats de sortir-ne millor, d’aquella situació. La prova, podien pensar: si ell ha triomfat, per què no puc triomfar jo, sobretot perquè m’ho promet? Si la dreta a França ha conquerit tantes ciutats és que l’esquerra ha fracassat en posar fi a l’atur, tornar al creixement i reduir les desigualtats. La dreta potser està corrompuda, segons aquesta perspectiva, però no és el criteri principal. Dóna prioritat a l’economia, cosa que ens recorda que el règim d’apartheid també es va enfonsar per les dificultats creixents que implicava el boicot a l’economia.
Però cal analitzar una segona resposta. Si els electors no s’aparten d’un partit o d’un responsable polític la immoralitat del qual acaba de ser demostrada, es pot deure més aviat al fet que aquesta immoralitat es percep com un fenomen que no s’atura en aquell partit o en aquell responsable, que és considerada com a expressió addicional d’un mal que rosega tots els agents polítics, siguin quins siguin els seus vincles de partit. En aquesta perspectiva, la informació sobre el descobriment d’actes de corrupció és imputada no al culpable únicament, sinó a la categoria a la qual pertany. Ja es tracti, per continuar amb els nostres exemples, de Silvio Berlusconi o de la dreta francesa, l’amoralitat o la immoralitat, una vegada fetes públiques, aporten en aquesta perspectiva proves suplementàries de la descomposició moral del sistema polític en conjunt. I, per tant, no hi ha cap raó per sancionar d’una manera més especial els que l’actualitat acaba d’assenyalar i que no serien pitjors que els altres.
La política ens ensenya que els arguments als quals els ciutadans són més sensibles són d’ordre diferent al moral
Les dues anàlisis són, probablement, complementàries: a partir del cas o del punt de vista de la moral, l’esquerra i la dreta sembla que es fan valer igual: no convé adoptar les decisions electorals pròpies des d’aquest punt de vista, és millor situar-se en el punt de mira de la utilitat i de l’eficàcia econòmica. O, almenys, del que es considera com a tal. Aleshores es votarà la dreta o l’esquerra en funció de programes econòmics que sembla que inclouen la promesa d’un futur millor. I si la dreta i l’esquerra han decebut en aquest aspecte, llavors els electors es refugien en l’abstenció, en la radicalitat de l’extremisme o en el populisme. S’abandona, en aquest punt, una autèntica sensibilitat que concerneix la moralitat dels protagonistes en escena.