Estat de corrupció
Els casos de corrupció política van desfilant pels diaris i altres mitjans de comunicació amb una normalitat absoluta. La corrupció forma part de la vida quotidiana. Salta un escàndol, apareixen policies judicials, detencions en massa, instruccions sumarials inacabables, relats detallats en diaris i molt de tant en tant coneixem sentències el compliment de les quals es perd en un record confús i llunyà.
No és res nou. Els sistemes lliures airegen totes les irregularitats comeses des de les esferes públiques. Les democràcies viuen en crisi permanent. Quan encara no s’ha superat la que ens ocupa, en salta una altra i una altra més endavant. Coneixem pocs escàndols polítics a Cuba, la Xina o Rússia. Airejar la corrupció i demanar responsabilitats és bo per al sistema.
Al nostre país la corrupció ha penetrat en pràcticament tots els partits. Com més poder i més anys de govern, més perill hi ha que la corrupció es converteixi en un fenomen estructural. No es tracta de dretes o esquerres. El fenomen afecta els grans partits i els parlaments de moltes comunitats
Les democràcies airegen les accions delictives dels polítics, que han de respondre dels seus actes
autònomes. La dimissió del diputat Cañas, després de ser imputat, ens va fer adonar que cinc col·legues parlamentaris, de diversos partits, continuen ocupant el seu escó al Parlament. A València la proporció és encara més gran. També n’hi ha a Andalusia i altres autonomies.
No es tracta que la corrupció desaparegui per sempre. És impossible. Aquí i a qualsevol altre país europeu. El que es demana és que quan un polític, servidor públic, sigui objecte d’una investigació de la qual resulta imputat, tingui la decència i la valentia de retirar-se fins que s’aclareixin els fets.
Hi ha qui dirà que la política no es fa amb la moral o amb les moralines. Cert. Però tampoc no es pot fer política des de la immoralitat. No n’hi ha prou amb ser honestos, d’acord, però tampoc no n’hi ha prou amb no serho. Un excés de virtut, de virtut fanàtica com la de l’incorruptible Robespierre, va acabar en una mitjana de set caps tallats cada dia que el botxí de Lió va dirigir el terror a la França revolucionària.
La política és el negoci dels homes o l’arbitratge d’interessos distants i contraposats. És moltes coses més. Però també és el compromís per servir el bé comú des de principis i categories ètiques. Una societat que viu i navega insensiblement amb la corrupció no pot prosperar, perd cotes importants de llibertat i fomenta les desigualtats. No és justa.
Es necessiten líders responsables de les conseqüències de les seves accions, que tinguin visió a llarg termini i defensin els interessos comuns. Una de les diferències entre la cultura política de l’Europa del nord i la del sud no és que siguin més o menys corruptes, sinó que, en descobrir-se irregularitats, tenen conseqüències immediates, normalment dimissions.