A l’altre cantó de la tanca

En veiem cada dia a les notícies, que intenten escalar les tanques de Ceuta i Melilla, o arriben nedant les costes espanyoles; o encarcarats de fred, capcots, embolicats amb mantes de la Creu Roja; o la càmera els enfoca, ja cadàvers, a la sorra… En diuen subsaharians, que sona eufemístic, com si la paraula negre fos per si mateixa insultant. Els mitjans, la publicitat, els llibres de text... els presenten de tres maneres: com a invasors, com a víctimes o com una cosa exòtica, folklòrica. Rares vegades els associem a l’autoritat, al saber, a la iniciativa, a la creació.

El congrés al qual acabo d’assistir, África con Eñe, organitzat per la Fundación Mujeres por África, m’ha permès veure els africans, i sobretot les africanes i afrodescendents, en un altre paper: el d’in- tel·lectuals. Traductores, professores universitàries, altes funcionàries, novel·listes, assagistes… que reflexionen sobre el continent on viuen o on van néixer els seus avantpassats, i la seva relació amb la cultura espanyola o llatinoamericana (a l’Àfrica negra hi ha un milió d’estudiants d’espanyol). O catalana: una de les assistents era Remei Sipi, una guineana que viu a Gràcia, parla perfectament el català i, amb els seus llibres i cursos, contribueix a bastir ponts entre catalans d’origen i immigrants procedents de l’Àfrica. Per cert, l’escriptora catalana Isabel Franc és a punt de publicar una novel·la gràfica, San

samba, dibuixada per Susana Martín, sobre el seu viatge al Senegal per veure amb els seus propis ulls el país del qual venia aquell que va ser el seu empleat i ara és amic seu. Una cosa semblant al que van fer, des del respecte i l’afany d’entendre, Ángeles Caso amb la novel·la Contra el viento i Chus Gutiérrez amb la pel·lícula Retorno a Hansala.

Per la meva banda, he fet un descobriment: les novel·listes africanes. Retraten un món marcat per la pobresa, els conflictes religiosos, la violència (masclista i política), la poligàmia humiliant i l’emigració com a somni o com a única sortida. Els recomano especialment les novel·les Las que aguardan, de la senegalesa Fatou Diome, i La flor púrpura, de la nigeriana Chimamanda Ngozi Adiche. Llegint-les se sent de debò, amb l’emoció, alguna cosa que quan s’enuncia sembla una frase retòrica i buida: rere aquelles cares desesperades que veiem a les notícies hi ha històries, famílies, projectes, drames, hi ha éssers humans.