El jurista més integrador
MANUEL JIMÉNEZ DE PARGA (1929-2014) Exministre de Treball (UCD), expresident del Tribunal Constitucional i catedràtic de Dret Polític a Barcelona
Era una altra Barcelona. Manuel Jiménez de Parga, mort ahir a Madrid als 85 anys, va arribar a la capital catalana el 1957, en ple franquisme. La ciutat estava deixant de ser aquella urbs grisa de la postguerra que havia descrit uns anys abans Carmen Laforet a la seva cèlebre novel·la Nada. L’Andrea, la protagonista del relat, podria haver estat una de les alumnes d’en Manuel, com l’anomenaven molts dels estudiants. Les il·lusions de l’Andrea, en el seu accés a les aules universitàries, eren aleshores les de tota una generació.
Jiménez de Parga arribava per fer-se càrrec de la càtedra de dret polític de la Universitat de Barcelona, l’única de la seva especialitat existent llavors a la ciutat. Jiménez de Parga, un jurista apassionat, com el defineixen en Pablo i la Beatriz, dos dels seus set fills, deixaria després una profunda empremta a la facultat de de Dret i també més enllà d’aquells murs, en la societat catalana, al llarg dels vint anys que es va estar a la ciutat. I és que va saber connectar amb aquesta generació que arribava a les facultats per començar, des d’allà, a promoure un canvi que primer va ser social i de costums, i després polític.
Ara a Manuel Jiménez de Parga molts el recorden per alguna de les seves etapes posteriors, com a ministre amb Adolfo Suárez o com a president del Tribunal Constitucional (TC), però abans d’aquests càrrecs el que va exercir amb passió va ser aquell altre de professor universitari al capdavant de la seva càtedra. A les seves aules van trobar primer un àmbit d’estudi idoni i després una plataforma de projecció acadèmica i social juristes i polítics de llarg recorregut com Jordi Solé Tura, José Antonio González Casanova, Josep Maria Vallès, Francesc de Carreras o Isidre Molas. Des de la seva càtedra, Jiménez de Parga va saber oferir, en suma, acollida i promoció a persones de diferents orientacions ideològiques, en una etapa de la vida del país en què defensar el pluralisme era delictiu.
Aquesta defensa Jiménez de Parga també la va exercir amb la ploma, perquè, si bé sempre s’havia volgut definir abans que res com a professor, sempre havia tingut una vocació periodística parcialment realitzada. Va ser du-
Jiménez de Parga va tenir com a alumnes i col·laboradors Solé Tura, Isidre Molas i Francesc de Carreras
rant molts anys col·laborador de La Vanguardia, on va començar a utilitzar un pseudònim que ben aviat es va fer cèlebre, el de Secondat. Es tractava d’un homenatge a la figura de CharlesLouis de Secondat, senyor de La Brède i baró de Montesquieu, molt abans que Alfonso Guerra el donés per liquidat aquella vegada en què va ser preguntat sobre la vigència de la separació de poders en el sistema democràtic.
De fet, si Jiménez de Parga va començar a utilitzar el pseudònim de Secondat va ser precisament de resultes d’una imposició política, seguida de negociacions perquè pogués continuar escrivint en la premsa. Va ser Xavier de Echarri qui, com a director de La Vanguardia, va convèncer el llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, perquè Jiménez de Parga pogués continuar publicant amb un altre nom, en vista que els articles que firmava amb el seu havien generat incomoditat en diversos cercles del règim.
L’inici de la transició política va significar un altre estímul per al sempre inquiet professor Jiménez de Parga. Va conèixer Adolfo Suárez en un acte públic a Barcelona i immediatament van començar una intensa col·laboració que el va portar a formar part del seu primer govern. Però abans es va produir un fet històric, el retorn del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas. Manuel Jiménez de Parga l’esperava al peu de l’escaleta de l’avió amb Carlos Sentís. De fet, aquest retorn va donar lloc a una d’aquelles anècdotes que reflecteixen a la perfecció el clima de l’època. L’esposa de Tarradellas va agafar el braç a Jiménez de Parga mentre Sentís saludava el president. “Vostè –va dir Antònia Macià al seu acompanyant– fa cara de bona persona. Digui’m, creu que ens detindran aquí ma- teix?”. I Jiménez de Parga li va respondre: “Senyora, si jo represento el govern, com vol que la detinguin?”.
El pas per la política, amb UCD, no va resultar gaire llarg. Va ser ministre de Treball (1977-1978) i després ambaixador davant l’Organització Internacional del Treball (OIT). Les seves relacions amb CC.OO. van ser especialment bones. Hi ha una cèlebre foto en què s’abraça amb el seu amic Marcelino Camacho, quan ja era ministre. En aquella etapa, part de la seva tasca fonamental va ser el desmuntatge del sindicat vertical, juntament amb Jerónimo Arozamena, després vicepresident del Tribunal Constitucional (TC). El seu següent pas va ser com a membre del Consell d’Estat (1986-1995).
El govern de Felipe González
Ja a Barcelona, l’esposa de Tarradellas li va preguntar: “Creu que ens detindran aquí mateix?”
el va nomenar aquell últim any magistrat del Constitucional, institució que va presidir entre el 2001 i el 2004. En aquella etapa va intervenir en un esmorzar a l’hotel Ritz en què va fer unes comparacions entre Catalunya i Andalusia al segle X que van donar lloc a molta polèmica.
Ell mateix va publicar llavors un article a La Vanguardia per desmentir que hagués volgut negar el caràcter històric de la comunitat catalana, apel·lant al fet que durant el seu exercici com a catedràtic, el pare Hilari Raguer havia defensat la primera tesi en català a la Universitat de Barcelona. Jiménez de Parga subratllava que això passava “en una època en què defensar Catalunya era més arriscat que ara”. L’article es titulava “Jo vaig néixer a Granada”, i acabava preguntantse on eren durant el franquisme, mentre ell treballava pel restabliment de les llibertats, també per a Catalunya, els qui ara el criticaven. Però la seva preocupació més gran, en els últims anys, va ser el deteriorament democràtic a causa de la corrupció. Solia dir que resultava molt lamentable assistir a la pèrdua de confiança dels ciutadans en un sistema de convivència i llibertat pel qual molts havien treballar amb esforç i sense recompensa.