El xamfrà, tan vistós
Cal veure que ben plantats, satisfets i relaxats que surten els clients d’aquest cafè de l’Esquerra de l’Eixample. Es tracta del cafè Mauri, ancorat al xamfrà del carrer Provença, 181 amb Aribau. Som a l’embocadura del segle XIX. Havia estat inaugurat anys abans com a cafè Faló.
Una estampa que desborda de confiança i tranquil·litat, afavorida per una sèrie de bondats que els presents donen per adquirides, encara que sense saber-ne l’origen.
Tot prové del projecte que va emanar de l’avantguardisme de l’enginyer de camins Ildefons Cerdà. Per això és necessari establir la comparació entre aquesta nova Barcelona, que dia a dia es desenvolupava amb empenta i qualitat en el complex procés d’urbanització de l’immens Eixample, i la històrica que havia estat ofegada durant segles dins de les muralles.
El primer de què gaudeixen és l’espai. A la ciutat antiga eren comptades les terrasses; no és que bars i cafès estiguessin mancats de l’impuls de sortir a ocupar la vorera, sinó que no hi havia lloc. I quan se’n podia col·locar alguna, l’estretor que provocava a l’espai públic no feia altra cosa que crear problemes.
La terrassa més gran l’havia estès al Paral·lel el cafè Español, de Carabén. A la plaça de
Cafès, colmados i ultramarins van ser seduïts per aquesta novetat de l’Eixample
Catalunya aviat es van multiplicar les terrasses. És significatiu que no s’atorgués permís per posar cap terrassa en ple passeig de la Rambla fins al 1961.
Així doncs, les voreres de cinc metres que havia proposat Cerdà convidaven aquests establiments a col·locar taules i cadires, per poder gaudir sensualment de les bondats que brinda el clima d’una ciutat mediterrània.
I el cafè Mauri exhibeix una altra singularitat: l’aprofitament d’una forma urbanística única al món: el xamfrà. Aquesta genialitat que va aportar Cerdà va ser descoberta pels amos dels colmados i després pels establiments de begudes. I és que es tracta de locals amb una tipologia única, que permet la bondat que comporta una planta en ventall. I aquesta extensió generosa que té la façana és la millor propaganda per mostrar el que s’hi ofereix.
Els aparadors d’ultramarins i colmados es van convertir en un reclam potent, vistós i, sens dubte, temptador. Encara que a l’interior la convergència angular pròpia del triangle en limités la superfície, no deixava de ser un mal molt menor davant la formidable exposició que guanyaven de cara al públic.
I aquesta mateixa superfície que marcava amb autoritat la façana exterior aportava la possibilitat d’estendre a tota la llargada una ampliació externa de l’establiment. N’hi ha prou de comptar la quantitat de taules i cadires que té aquesta terrassa, i les poques que tindria un local similar en una altra posició de l’illa.