Eurobocins
Com tothom sap, Cuéntame cómo pasó es va estrenar a TVE el 13 de setembre del 2001, exactament dos dies després dels brutals atemptats de Nova York. El que potser pocs recorden és que l’argument del capítol inaugural d’aquella primera temporada, en què Mercedes encara gastava un accent tirant a pagès, girava al voltant de l’arribada de la televisió a casa dels Alcántara, moment màgic que venia a coincidir en el transcurs de la sèrie amb el triomf de la cantant Massiel a Eurovisió.
Malgrat que hagi plogut molt en aquest país des d’aquell llegendari (o no) 16 d’abril del 1968, el festival, encara que realment ha tombat a mal, continua marcant avui dia la nostra agenda televisiva. Aprofitant la imminència del certamen, i conscients, com no podia ser de cap altra manera, que són pocs ja els que continuen prenent-se’l de debò, els del Cachitos de hierro y cromo de La 2 es van marcar dimarts un especial dedicat completament a aquest anacronisme de lluentons tan sonat. Nostàlgic i irònic a parts iguals, “El camino que va a Eurovisión” va repassar entre moltes altres coses totes aquelles tómboles televisives de les quals, com va ser el cas de Pasaporte a Dublín, Camino a Eurovisión o la mateixa OT, van sortir elegits alguns dels nostres candidats més geo estratègicament preparats per fer-se veure davant mitja Europa defensant uns temes que no sempre van estar a l’altura de les circumstàncies, ja sigui perquè resultaven excessivament vergonyants, enganxosos, insípids, neoagitanats, rumbamaquiners, hipohuracanats o senzillament euroeufòrics.
Arqueologia televisiva en estat pur, el programa va rescatar amb no poca sorna algunes de les cançons que no van resultar seleccionades al seu dia per defensar la nostra autoestima col·lectiva més enllà del Pirineu (impagables els Macarrones caldosos de Dolores Vargas). Van merèixer un esment especial els estilismes de jutjat de vestuari que van lluir artistes com el patillós Peret, Betty Missiego, Salomé, Sergio & Estíbaliz, Mocedades, Micky, Remedios Amaya, Los TNT (pur pregrunge), l’arc-irisada Lydia “Ruiz de la Prada”, Els Dos (el duo kumbaià format pel després còmic Eugenio i senyora, Déu n’hi do), José Vélez, els Cadillac, i fins i tot un Julio Iglesias en aquell temps més pudorós i timidet que el primer Bustamante. Vist així, en perspectiva, continuo quedant-me amb Chikiliquatre.