Estats d'ànim col·lectius
El futbol és un fenomen de masses, certament, però la paraula massa pot ser una simple referència quantitativa o un concepte pejoratiu, quasi apocalíptic. Perquè, considerades a la tremenda, les masses són la dissolució del cervell individual dins d’un altre de col·lectiu que obeeix els instints més primaris. La massa és cega, anul·la la personalitat, uniformitza; la massa és amorfa, manipulable, gregària, estúpida en el sentit etimològic de la paraula; és a dir, dominada per un estupor que anul·la les facultats intel·lectuals.
No n’hi ha per tant. Les masses futbolístiques són força pacífiques i avorrides. No nego que un estadi ple de gom a gom fa impressió. I encara més quan, per la circumstància que sigui, la massa s’enfureix o s’exalta fins al paroxisme. Allà es veu com n’és de fàcil perdre el control i deixar-se dur per un clima emocional que s’infla i es desinfla al ritme dels esdeveniments. I a vegades esbronques un contrari perquè et penses que vol esgarrapar minuts fent veure que ha pres mal i després, quan tornes a casa, saps que no feia comèdia, sinó que s’havia lesionat greument. Et sap greu quan ja és massa tard i no pots modificar les teves reaccions amb caràcter retroactiu.
He posat l’exemple de l’estadi perquè aquí parlem de futbol, però n’hi ha més. Cada dia és més fàcil sentir-se diluït en una multitud que omple a rebentar una macrofesta de Cap d’Any, un concert de rock, una manifestació ciutadana, una missa del Papa. És més, hi ha un anhel universal per esdevenir massa participant en uns esdeveniments de talla XXXL que, si pot ser, batin rècords d’assistència. El segle passat va estrenar uns mitjans de comunicació tan formidables (ràdio, premsa, cine, publicitat) que, utilitzats amb una intel·ligència perversa, van donar lloc a règims polítics totalitaris. Avui la massa és sobretot un concepte de màrqueting. Actuar en massa i consumir en massa és una consigna camuflada de tendència natural que no es distingeix gaire d’un instint.
Les masses són complexes, contradictòries i misterioses quan se les descompon de manera singular en homes-massa, per dir-ho a la manera d’Ortega. Però, fins i tot aïllant les persones d’una en una, es produeixen reaccions comunes sense que hi hagi cap comunicació entre els individus. Diumenge passat el cap de la classificació de la Lliga va ser sacsejat amb una confluència de resultats imprevistos que revifen les possibilitats del Barça de guanyar-la. Doncs bé, l’endemà no vaig trobar cap culer engrescat i en els dies successius percebo una certa resistència a tornar-se a entusiasmar.
S’han posat d’acord els aficionats entre ells per deixar-se dominar pel desengany? Han corregut consignes via Twitter perquè la gent desconfiï de la capacitat de reacció del Barça? Hi ha hagut un adoctrinament des dels mitjans per escampar el pessimis- me? És clar que no! Tot és més simple. Els aficionats tenen una capacitat limitada per refer-se de les desil·lusions, i, al cap d’unes quantes patacades incomprensibles, les piles de l’enardiment s’esgoten. Una cosa semblant va passar amb Guardiola. La manera de plegar va tenir regust d’un cop de porta que ens va doldre. Aquest desencís individual i col·lectiu va ser també un sentiment espontani, sense consignes ni assemblees per decidir com ens ho havíem de prendre.
Els aficionats no es posen d’acord entre ells per decidir els seus sentiments
De la mateixa manera que la psicologia social pren nota d’aquestes grans davallades anímiques, registra també les revifades més espectaculars. Si un dia Guardiola torna al Barça, serà rebut amb els honors d’un fill predilecte i un gloriós flamejar de banderes. I si el Barça arriba a l’últim partit amb possibilitats de guanyar la Lliga el Camp Nou vibrarà amb una esperança vociferant. Perquè en realitat anem al futbol per sentir-nos massa, pinya, amalgama de passions i sentiments irracionals.