Recuperació?

Un dels temes més controvertits de les últimes setmanes té a veure amb el nivell de realisme, o de ficció, al voltant de la recuperació de l’economia espanyola. La contradicció en el primer trimestre del 2014 entre la significativa millora del creixement del PIB i la pèrdua d’ocupació desperta dubtes sobre la realitat de la recuperació. Però hi ha uns quants punts clars.

En primer lloc, que qualsevol canvi de cicle comença amb indicadors econòmics que assenyalen direccions oposades i bastant volàtils en el temps. Recordem que el quart trimestre del 2013 es va crear ocupació neta quan l’economia creixia menys que ara. En segon lloc, l’ocupació sempre va per darrere del creixement del PIB. Crear ocupació té costos d’ajust, cosa que explica que inicialment les empreses produeixin més sense augmentar l’ocupació i no es comenci a contractar fins que la recuperació es consolidi. Les recuperacions sense generació d’ocupació no les vam inventar a Espanya: el concepte de jobless recovery va ser utilitzat per definir una característica fonamental de la sortida dels Estats Units de la crisi del 2001.

En tot cas, encara que l’argument que la recuperació de la producció és prèvia a la recuperació de l’ocupació té un fonament racional, és difícil fer-lo compatible amb una reforma laboral que redueix significativament els esmentats costos.

En tercer lloc, és cert que la crisi actual té un component fonamental de falta de demanda. Però això no vol dir que les qüestions relacionades amb l’oferta no tinguin cap rellevància. No

La crisi actual té un component fonamental de falta de demanda, però l’oferta també és rellevant

és el mateix l’efecte d’una aturada de la demanda que no en canvia la composició sectorial que una crisi que coincideix o genera un canvi substancial de l’orientació de la demanda. Per exemple, no és el mateix sortir d’una recessió amb un creixement de l’1,2% però basat en la construcció que un creixement basat en les exportacions amb incertesa sobre els nous sectors de futur, i amb la seguretat que la construcció no en serà un. Aquesta situació genera un risc elevat i, per tant, requereix que la demanda es rellanci prou per fer rendible una inversió arriscada en un negoci o sector nou. El transvasament de treballadors entre sectors pot ser un procés llarg i complex, especialment si el seu nivell de formació o la seva especialització no es corresponen amb l’especialització futura de l’economia.

Finalment, també hi ha la qüestió del mesurament del PIB. Malgrat que els càlculs actuals són optimistes, seria possible que les successives revisions del PIB modifiquessin aquesta visió. En el passat es van produir substancials ajustos a la baixa. La sensació general és que l’economia millora lentament, tot i que d’això a tirar coets hi ha una tirada.