“Voler ser universal és de pertorbats”
Tinc 80 anys. Vaig néixer a Figueres i visc a Cadaqués. Sóc pintor des dels 15 anys. Casat amb la Leo fa 50 anys. Tinc dues filles, l’Antonia i la Carmen, i dues nétes, la Maria (18) i la Isabel (10). Política? En blanc. Potser arribi un dia en què la ci
Pinta cada dia? Pintar és la meva respiració: un dia sense pintar i m’altero. Des de quan pinta? Als 15 anys vaig anunciar al meu pare: “Seré pintor!”... i em va permetre deixar els estudis per només pintar. Jo no l’hi deixaria, a un fill meu! Qui el va formar com a pintor? Els museus: són la meva única pàtria.
On neix la seva pulsió artística? Quasi tots els Pichot eren artistes. El meu pare, Ricard Pichot, violoncel·lista, amb Pau Casals de mestre. I un germà violinista, una cantant d’òpera, un dissenyador de jardins... i el meu oncle Ramon Pichot, pintor impressionista, amic de Gauguin, Picasso...
Antecedents fenomenals! Un estiu, Ramon Pichot va portar Picasso a Cadaqués. Però no vaig conèixer el meu oncle, que va morir anys abans que jo naixés...
Dalí sí que devia córrer ja per aquí... Era nen. Un quadre del meu oncle el va fer pintor! Els Dalí i els Pichot eren amics. Amb 10 anys, Dalí es refeia d’unes angines al Molí de la Torre, una casa als afores de Figueres, dels meus tiets. Al dormitori hi havia un quadre de Ramon Pichot...
Què representava? Un crepuscle a cala Jugadora, al cap de Creus. L’ oncle havia barrejat trossets de mica amb la pintura. Quan la meva tieta va obrir la finestra, un raig de llum va arrencar del quadre una fulgor... que Dalí es va extasiar.
L’hi va explicar el mateix Dalí? “Allà vaig comprendre que la pintura és el més important de tot!”, em va dir Dalí.
Vostè, com va conèixer Dalí? Cada estiu, arribava una tarda a aquesta casa el xofer de Dalí, l’Arturo: “Pugeu al Cadillac, el mestre us crida”. I pujàvem els meus pares, ties, cosins, jo... i a Portlligat.
I què hi feien, a casa de Dalí? Passar la tarda, veure el gran quadre que pintava cada estiu. Sent jo adolescent, em vaig acostar a mirar el quadre i Dalí va preguntar al meu pare si jo era entès: “Això que pintes podria pintar-ho ell”, va dir el pare.
Quina fe en vostè! Sí... I ara em ve un record que mai no he explicat...
Sisplau... Amb 15 anys, just abans d’inaugurar la meva primera exposició, em vaig lamentar que a un quadre li faltava una pàtina de vernís. “Vés a casa i agafa’n”, em va animar el pare. Vaig tornar amb el vernís, pinzell... però no tenia bol. “Fes-ho aquí!”, em va ordenar formant un bol amb la seva mà, enorme, de violoncel·lista: i hi vaig vessar el vernís...
Sí, senyor, un pare com cal! Sento algun remordiment pels hiverns tan freds que vaig fer passar als pares, ja grans, quan vaig decidir que ens instal·laríem aquí, sense calefacció ni aigua calenta.
Per què va prendre aquesta decisió? Va ser el 1966: m’havia casat amb la Leo, vivíem a Barcelona, però la vida social artística m’incomodava, sentia claustrofòbia...
I va venir a la fi del món. A aquesta casa de l’àvia, a la badia, amb la platja de pedres... Un gest heroic.
Se n’ha penedit alguna vegada? Mai en 48 anys. En arribar vaig pintar la cala veïna, és a la mostra de Can Framis.
He vist el quadre: de les aigües de mirall polit surt un peix. Un llobarro, peix molt inexpressiu que aquí treu el cap, mira la cala, boqueja... i li cau un fil de bava, convulsat davant el paisatge. Jo sóc –cada dia més!– aquest llobarro.
Per què? Obro la finestra cada matí, contemplo... i tot està bé! Tramuntana, xiprer, cel, gats, fagines, pins, ocells, mar, pedres...
L’envejo. “Pitxot, moriràs un dia d’un excés de felicitat”, em deia Dalí, ha, ha...
Hi venia Dalí, per aquí? Va venir un dia del 1972, va pujar al meu taller, va mirar els meus quadres: jo parlotejava, ell callava. En sortir va abraçar el xiprer que deia que havia plantat de petit, va saludar la meva tieta, molt catòlica: “És l’Opus Dei de la pintura”, li va dir de mi.
Què creu que va veure Dalí en vostè? Disciplina, potser: em va demanar que l’ajudés amb el Teatre-Museu de Figueres, i disposà que la meva obra s’hi exposés sempre.
Aquests quadres en què pinta figures compostes amb pedres de la seva platja... És que pretendre ser universal és de pertorbats: Dalí va ponderar la meva obsessió ultralocal, va insinuar que li hagués agradat fer el mateix, si hagués tingut paciència...
Triar pedres, una a una, compondre
amb elles La tempesta, de Giorgione... M’ho va indicar Dalí. i tenia raó. La naturalesa no es pot millorar.., però jo faig retocs hipòcrites, per remordiment de no fer res.
Què li interessa de les pedres? No és la pedra, és que cadascuna expressa una cosa útil per a mi: un llavi, una cuixa...
Quin dels seus quadres salvaria?
El que pintaré demà. El ja pintat m’és igual.
Què va aprendre de Dalí? Que tot accident o error és sagrat!: aprofita
ho. Un dia Dalí pinta una Pietà i necessita blau ceruli: li demana a l’Arturo... i li porta verd veronès. Dalí em va mirar resignat, va utilitzar el verd... i és meravellós!