De mòbils i professors
Els professors de vegades poden patir d’una vanitat professional que els fa creure que tenen una cosa a dir digna de l’atenció dels seus alumnes. Segons aquesta vanitat, la primera obligació de l’alumne, el que l’hauria de definir, és ser un subjecte que atén al seu professor. Arribar a l’alumne, cridar la seva curiositat, saber despertar el seu desig de saber: vet aquí l’ambició del professor preservat de la vanitat. La pràctica quotidiana ens demostra que l’imaginari docent pot estar penjat d’un ideal, en el sentit freudià: una idea alimentada per una il·lusió. Quina és la il·lusió del docent en relació amb l’atenció dels alumnes? En què pensa quan pretén que els alumnes callin i escoltin?
És un enigma que l’actualitat formula en nous termes, a partir d’un objecte tecnològic omnipresent que anomenem dis
positiu mòbil, que s’ha convertit en el factor desencadenant de la ferida narcisista del docent: els alumnes es distreuen, es dispersen, a causa del mòbil, convertit en tema recurrent de conversa entre professors. Sovint, simplement se sol·licita amb vehemència que s’apagui. Si el grup és reduït, es demana que el posin sobre la taula, o en algun lloc a l’entrada de l’aula. Les opcions de control del mòbil són múltiples: es tracta que els alumnes el
desconnectin per connectar-se a l’activitat formativa a l’aula.
He observat l’expressió dels més joves, la seva resposta davant la indignació dels professors: contemplen la nostra desespe- ració com si no entenguessin per què patim tant. Utilitzen el mòbil en tot moment: en els desplaçaments, quan són a la cafeteria amb altres persones; han desenvolupat una mena d’atenció flotant i el mòbil no és tant una cosa com una espècie d’atmosfera per respirar. Escolten, parlen, caminen, connectats al mòbil.
I si el mòbil no fos el problema real i la dificultat dels professors fos a l’altra banda de la nostra indignació? Friedrich Nietzsche va deixar de fer classes a Basilea perquè temia que un dia “no tingués res a dir”. Potser els docents ancorats en la vanitat d’antany no sapiguem que més enllà del mòbil hi ha les nostres idees: si són autèntiques, no temerem les distraccions perquè, encara que utilitzin el mòbil, ens escoltaran en la seva nova, estranya i barroca manera de ser-hi.