Llums llargs per a un regnat

JEOAN Carles I abdica aquest vespre al Palau Reial de Madrid, en l’acte de sanció de la llei orgànica que estableix la seva renúncia al tron. Un esdeveniment que, aquesta vegada sí, podem qualificar d’històric. Demà serà proclamat rei el seu fill Felip, conforme al mandat constitucional.

Surt d’escena voluntàriament el principal artífex de la democratització d’Espanya en el període comprès entre finals del 1975, després de la mort del general Francisco Franco, i principis del 1981, quan el Rei constitucional va frenar l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer d’aquell any.

A finals dels setanta, Espanya era una de les baules més crítiques d’una accelerada cadena de canvis polítics i socials al sud d’Europa. Per entendre el nostre passat immediat cal tenir present el context internacional en què aquest país va evolucionar de la dictadura a la democràcia. Portugal i Grècia van trencar amb les seves dictadures entre l’abril i el juliol del 1974. Portugal, amb una revolució militar orientada a l’esquerra; Grècia, amb una caiguda de la junta militar d’Atenes. Itàlia vivia els anomenats anys de plom –terrorisme d’extrema esquerra i d’extrema dreta– enmig d’una pugna electoral entre la Democràcia Cristiana i el Partit Comunista. L’administració nord-americana temia una desestabilització del sud d’Europa a favor de l’URSS. Aquesta preocupació era compartida pels governs europeus, des de la influent socialdemocràcia alemanya de Willy Brandt fins al Vaticà amb Pau VI. A començaments del 1976, Espanya era un gran interrogant. Una societat amb ànsies de llibertat; un exèrcit temorós del canvi.

Forces internes i externes aconsellaven una transició gradual, una democràcia limitada, amb exclusió dels comunistes, i un sistema electoral majoritari que garantís el control a les forces conservadores, amb Catalunya i el País Basc embridats. Però la societat empenyia en direcció contrària. La mobilització política començava a ser forta a les grans ciutats, ETA actuava gairebé cada setmana i començaven a produir-se actes terroristes d’orientació dubtosa (Grapo). El país bullia i les forces del vell règim, tot i admetre la necessitat de canvis, volien un pas lent. Davant aquest plantejament, rudement expressat per Carlos Arias Navarro, Joan Carles va optar per l’acceleració, la modernitat i l’audàcia, encarregant la direcció del govern a Adolfo Suárez. l Rei va entendre el signe del seu temps i no va voler ser el Monarca d’una dictablanda maquillada per aperturistes cautelosos. Es va aprovar i va ratificar la llei de Reforma Política, es va legalitzar el Partit Comunista, es va decretar l’amnistia, es van aprovar els partits polítics, es va avalar la llibertat sindical; es van celebrar les primeres eleccions lliures (15 de juny del 1977, ara fa 37 anys) i es va iniciar un procés constituent. Això no va ser tot. Davant la gravetat de la situació econòmica, es va esbossar un gran pacte social, els pactes de la Moncloa. I es va restablir la Generalitat de Catalunya, amb el retorn del president Josep Tarradellas de l’exili, un esdeveniment de primera magnitud –la inserció d’un fragment de la legalitat republicana en l’ordre democràtic preconstitucional–, que va ubicar Catalunya en el marc de la reforma pactada, va ajudar el PNB a no ser desbordat per l’esquerra amiga d’ETA i va estimular els desitjos d’autonomia en altres punts d’Espanya, especialment a Andalusia. Atenció a quatre dades fonamentals: això passava amb una inflació del 44% el 1977, un milió d’aturats (només 300.000 percebien subsidi), ETA atemptant tres o quatre vegades al mes i una gran tensió a la cúpula militar. El Rei va ser valent.

La transició, sens dubte, va ser el gran triomf de Joan Carles de Borbó, però la seva positiva contribució a gairebé 40 anys de vida espanyola no pot quedar circumscrita a aquell període. El trànsit pacífic de la dictadura a la democràcia va donar prestigi a Espanya al món i el Rei el va saber ampliar: a Europa, als Estats Units, a Llatinoamèrica i als països més llunyans. Es va convertir així en el primer ambaixador d’Espanya. Els esdeveniments del 1992, amb Barcelona a primeríssima fila, van rubricar aquesta paràbola ascendent.

Joan Carles va acompanyar la moderada socialdemocràcia de Felipe González, va assistir als viratges de José María Aznar i va rubricar al BOE els contraviratges de José Luis Rodríguez Zapatero. En poques paraules, no va interferir en la foto de les Açores i no es va oposar a la retirada de les tropes espanyoles de l’Iraq. Un Rei constitucional. Un cap d’Estat amb opinions pròpies, però fidel i lleial servidor de la neutralitat política que la Constitució del 1978 imposa a la monarquia.

Mentrestant, Catalunya ha viscut el període d’autonomia política més gran de la seva història, ha conegut tres majories de govern i ha vist créixer com mai l’ús i el prestigi social de la llengua catalana. Catalunya ha vist desplegar els seus trets nacionals. Cap de les turbulències en l’àmbit de l’autonomia no són atribuïbles avui al Rei. Ni les passades ni les actuals. Al Rei ni tan sols se li pot endossar el discutit cafè per a tothom, ja que hi ha prou indicis per concloure que el cap d’Estat, amb més poders el 1977 que ara, no va ser inicialment un entusiasta d’aquesta fórmula, sinó més partidari de tres autonomies singularitzades. Va deixar que el govern Suárez, elegit per les urnes, desplegués la seva línia. Un Rei democràtic.

Joan Carles se’n va, sabent interpretar el signe dels temps. No és època de càrrecs vitalicis ni de tossuderies biogràfiques. Aquesta veritat fins i tot ha estat acceptada pel Papa. El Rei se’n va i cedeix el tron al seu fill Felip en el moment més adequat. En un temps crític. Un temps en què el país torna a necessitar impulsos regeneradors i noves energies. La història mai no podrà dir que Joan Carles I va obstruir els desitjos de renovació en un moment singularment complicat per a la societat espanyola.

Alcem la mirada. El balanç de la monarquia constitucional és altament positiu. Ho afirmem sense complexos i amb la mirada posada en el futur. Reconèixer el paper exercit pel Rei que avui abdica no és només un acte de cortesia o un tret d’educada elegància. És un gest cívic. Cap societat no pot sobreposar-se a l’adversitat si abjura dels seus encerts històrics, agafada a la molt hispànica llei del pèndol. No tot ha estat perfecte –hi ha res que ho sigui?–, però els llums llargs mostren el regnat de Joan Carles I com un èxit de la societat espanyola. Un èxit estructural. La més venturosa etapa de l’Espanya i de la Catalunya modernes. Llums llargs. En dies com avui cal encendre’ls.