Una mirada enrere

UN aforisme de l’ofici diu: en el periodisme l’especialitat no es tria, sinó que és l’especialitat la que t’escull a tu. Durant gairebé una dècada em va tocar cobrir informativament els viatges d’Estat, amb la fortuna de debutar amb els Reis a Israel, d’això acaba de fer vint anys. Va ser una visita extremadament complexa, en què Joan Carles I va demanar l’autodeterminació del poble palestí a la Knesset, d’acord amb els criteris de la UE. En aquell viatge vaig aprendre que entre els títols de la Corona figura el de rei de Jerusalem, d’acord amb una prerrogativa de fa mil anys, que li hauria permès entrar a l’església del Sant Sepulcre a cavall.

En aquesta etapa vaig acompanyar Joan Carles I al palau de Malacañan o al poblat barraquista de la Celsa. He vist Václav Havel identificar-se plenament amb els valors republicans, per afegir que, en cas de ser espanyol, estaria al costat del rei Joan Carles. I a Borís Ieltsin fer encesos elogis de la monarquia al Kremlin, més enllà del protocol. En definitiva, vaig poder apreciar que la Corona ha tingut prestigi exterior i reconeixement interior. I que, en un país sense monàrquics, havia aconseguit que fins i tot una part dels republicans valoressin la seva utilitat.

Els temps agitats que ens ha tocat viure des del començament de la crisi han afectat també la institució, però, quan a la mitjanit Joan Carles de Borbó deixi de ser el cap de l’Estat, caldrà recordar que ha estat un dels artífexs de la nostra història recent. Al temple de Karnak es va negar a donar set voltes a un gran escarabat de granit vermell, un ritual egipci de la fortuna, per més que van insistir-li. “La sort és com les planxes dels surfistes: s’ha de deixar que l’onada et porti on vulgui; si no, et rebolca”. I fins avui.