Amors que maten
La temptació del PP és adoptar el posat de Lluís XV: després de mi, el diluvi
El PSOE i el PSC es van fent petits; i la fase minvant coincideix amb l’aparició estel·lar d’una vella coneguda, que ha passat molt de temps fora: l’extrema esquerra. És la gran novetat del moment. Ja abans de tenir presència al Congrés, el nou Pablo Iglesias està determinant la sobreexcitació republicana que IU exhibeix aquests dies; i està condicionant les posicions dels candidats que volen heretar l’atrotinada cadira de Rubalcaba. Tot d’una, una corbata llampant penjada en un coll socialista fa pensar en els pecats nefands de l’esquerra: pragmatisme, corrupció, autocomplaença. Una corbata llampant nuada al coll d’un socialista ara és com la corda del penjat.
El bipartidisme s’enfonsa. Estructurava la política en termes binaris, rojos o blaus, clericals o anticlericals, bons o dolents. Aznar va imposar el dilema amic-enemic a la nostra democràcia, però aquell plantejament que li va ser tan útil, al PP, per conquerir l’hegemonia ideològica (va perdurar fins i tot en els anys de Zapatero), s’havia anat amanerant amb la submissió socialista. La confrontació evocava darrerament la grotesca competència dels policies bessons de Tintin, Dupond i Dupont, obsessionats sempre a negar el que diu l’altre, per repetir tot seguit el mateix. Aquest manierisme binari s’ha acabat. I sembla que li toca el torn a la teoria del caos. No la de Nobel de química Prigogine, sinó la del PP, que, apel·lant a l’ordre en un moment de confusió i radicalitat, intentarà dissimular l’enfonsament de les seves tesis principals.
Que el PSOE i el PSC estan en hores baixíssimes és ben clar. I en parlem cada dia. Però ningú no sembla tenir interès a comentar que el PP ha perdut fins i tot més vots que el PSOE a les europees. A Rajoy amb prou feines li queden cartes de joc, excepte emular Lluís XV: “Après moi, le déluge”. Després de mi, el diluvi. En efecte, el capitalisme popular espanyol (que Aznar va copiar de Thatcher) està mig mort; la recuperació macroeconòmica no salva les classes mitjanes (votants del PP) de l’empobriment progressiu; la corrupció és un tint que no se’n va; i el plet català pot acabar bloquejant la lentíssima recuperació econòmica: no és estrany que a poc a poc vagi cristal·litzant una idea: per resoldre’l, cal prou més que un mur legal.
L’hegemonia que va construir Aznar i que Rajoy amb la seva cohort d’advocats de l’Estat administra com si la realitat pogués reduir-se a abstracció legal, també s’esgota. No només s’enfonsen el PSOE i el bipartidisme. Per això sembla pertinent preguntar-se: ¿n’és conscient, el PP, que també el terra li tremola sota els peus i que, per tant, cal iniciar un procés general de regeneració? ¿O s’ho jugarà tot, a la carta fàcil: la d’instrumentalitzar el nou monarca? La temptació del PP és adoptar el posat de Lluís XV. Després de mi, el diluvi (es veu que la frase és de Madame Pompadour). El problema és que el PP pot arrossegar la institució monàrquica en aquest joc tàctic. Quinze anys després, a Lluís XVI, nét de l’anterior, li van tallar el cap. Hi ha amors que maten.