S’obren nous horitzons
La primera vegada que vaig sentir parlar de robots periodistes va ser l’estiu de fa dos anys, el 2011. The New York Times va publicar un reportatge sobre el software que permet a l’ordinador escriure articles ell solet. Quan el vaig llegir vaig pensar que havia d’arribar un dia que això passés. Ara veig que se’n torna a parlar i amb més intensitat que aleshores. Han passat dos anys i en el món tecnològic dos anys són una eternitat. El software del qual parlava el diari novaiorquès era el Narrative Science, que van crear a les facultats d’Enginyeria i Periodisme de la Universitat Northwestern, a Illinois.
Diumenge passat, a La Vanguardia, Francesc Bracero va publicar dues pàgines sobre aquests artefactes, i esmentava també el Narrative Science, que fa servir la web de la revista Forbes. Però també parlava d’altres robots d’aquesta mena. La idea és clara: subministres les dades a la màquina i, en un temps que cada cop és més breu a mesura que els softwares milloren, redacta l’article. Potser no és un article excepcional, però segur que és tan acceptable com la majoria dels articles que es publiquen cada dia. La diferència és que, en comptes de firmar-lo una persona de carn i ossos, una nota a peu de pàgina explica que
Subministres les dades a la màquina i en un temps cada cop més breu redacta l’article
l’article l’ha escrit un algoritme.
Es tracta, simplement, que l’algoritme assumeixi els conceptes periodístics més habituals, que molts periodistes humans repeteixen sense ser-ne conscients. Fa dos anys, en aquell reportatge The New York Times n’explicava la utilitat en articles esportius: “El software de Narrative Science fa deduccions a partir de les dades que emmagatzema i de l’ordre lògic i els resultats de partits anteriors. Explica el senyor Hammond, de Narrative Science, que, per generar ‘ punts de vista’ del que narra, el software aprèn conceptes com ‘esforç individual’, ‘esforç de l’equip’, ‘venir des del darrere’, ‘una vegada i una altra’, ‘millor de la temporada’, ‘ratxa del jugador’ o ‘classificació per equips’. El software decideix quin element és el més important d’aquest partit i el converteix en l’eix al voltant del qual desenvolupa l’article”.
La part optimista (cap al futur de la professió) del reportatge de Bracero és quan explica que els robots no tenen el “toc humà”, ni “la ironia i la imaginació” del periodista bípede. Però, tal com van les coses, crec que d’aquí uns quants anys aquests softwares hauran evolucionat tant que podran jugar amb la ironia. De moment, el Basque Center on Cognition, Brain and Language va anunciar fa un parell de mesos que la “ciència computacional cognitiva” servirà perquè els ordinadors entenguin millor els dobles sentits i les ironies dels humans. D’altra banda, si repasses la premsa, ¿quants articles hi ha que juguin amb la ironia i la imaginació? Bastants, però no són majoria. No voldria inferir que en algunes redaccions ara ja hi ha més robots dels que ens pensem.