Barcelona turística
El professor Vance del departament de Geografia Urbana de la Universitat californiana de Berkeley havia encunyat el terme CBD per delimitar el districte central de negocis (central business district) d’una ciutat. És l’equivalent anglosaxó al centre d’una ciutat mediterrània, però en comptes d’esglésies i palaus conté bancs, oficines i grans magatzems.
Vaig fer un curs amb ell per estudiar geografia urbana; ens va requerir un treball de camp per atorgar els crèdits pel curs –un trimestre– i jo vaig proposar com a tema “la ciutat per als vianants”. Em vaig basar, entre d’altres, en un llibre titulat Streets for people, d’E. Rudolfsky, i, quan vaig acabar la meva presentació, Vance, indignat, va refutar les meves propostes i va afegir: “Haurien de cremar aquest llibre”. La sorpresa va deixar la classe estupefacta. Què havia provocat a un distingit professor universitari fer servir aquell llenguatge inquisitorial?
Al nord d’Europa els carrers només són per anar d’un lloc a l’altre. El que en francès es diu flaner i aquí badar. Passejar en aquestes ciutats és un delicte anomenat loitering. Un professor d’espanyol a Los Angeles havia estat detingut per la policia per passejar, ja que en preguntar-li on anava va respondre que no ho sabia:
loitering, cap a la comissaria amb el sospitós!
L’urbanisme és el disseny de l’espai entre edificis –així com l’arquitectura és el disseny d’aquests edificis–. Al Mediterrani aquest espai es considera un àmbit públic on la comunitat dels ciutadans exerciten i gaudeixen de la seva civilitat, com els barcelonins per Sant Jordi. En la cultura anglosaxona, l’espai públic es dissenya de la manera més eficient per a la mobilitat de la força de treball, els carrers són per anar d’un lloc a l’altre i les places són cruïlles de camins grans.
Sens dubte, el clima influeix en aquesta concepció de la ciutat i per això: 1. Encara que a Califòrnia el clima és mediterrani, com que la cultura dominant és anglosaxona, el doctor Vance odia els carrers per als vianants i aquests només s’omplen de terrasses i cafès per efecte del turisme a París o Barcelona, i 2. Adoptar un urbanisme de places dures, creat per a països nòrdics, a la Mediterrània és incòmode, fora de lloc.
Crec que l’urbanisme a escala humana que té l’Eixample de Barcelona contribueix tant com els mateixos edificis modernistes al fet que el turisme es trobi bé a la ciutat i la recomani.
En l’estudi d’opinió reflectit per la consultora DYM, l’oferta arquitectònica pun- tua un 9,21 sobre 10, la cultural 8,82 i les platges 8,75 sobre 10. Per desgràcia, no es van formular preguntes sobre l’urbanisme: les zones per als vianants, les places dures, els parcs, de manera que no sabem la valoració que dóna el turista urbà a la nostra ciutat com a espai públic per badar: passejar, caminar, seure fora, prendre la fresca, visitar botigues, zones atractives per al vianant. S’ha d’estudiar aquest tema perquè els centres de les ciutats, avui dia, o s’abandonen com Rio de Janeiro, o es congestionen amb gratacels, com Nova York, o es recuperen com Bordeus.
Al turista no li interessa ficar-se en interminables malls comercials o en formiguers amb magatzems, restaurants i cinemes, on no es veu la llum del sol ni l’aspecte del cel. Al turista li interessa gaudir de l’excel·lent clima de Barcelona a l’aire lliure, passejar pels seus carrers trufats d’edificis interessants: gòtics, neoclàssics (menys), modernistes o art déco i arribar d’un lloc a un altre caminant, mirant, sense ser molestat excessivament pel trànsit o les distàncies. Crec que la ciutat a escala humana i pensada per al vianant (i, per extensió, la bici) és un atractiu que té Barcelona i molt poques altres ciutats de la seva mida i oferta de serveis. I aquest avantatge comparatiu cal fomentar-lo, perquè el turisme ha vingut a suplir el tèxtil com a sector bàsic d’exportació, cosa que no ha aconseguit l’R+D que encara té poc pes en l’economia urbana de Barcelona i que dubto que arribi a tenir-ne, ja que s’inventa als Estats Units i el Japó.
En aquest sentit és encertat recuperar la plaça de les Glòries per al vianant, després de ser destrossada per la febre antivianants de l’escola de Bohigas i les seves places dures. Però no té sentit ampliar les voreres del carrer Balmes. Balmes és per al cotxe i, en canvi, Enric Granados hauria de ser per al vianant més decididament i prolongar-la per Tuset, Alfons XII i Brusi fins a Sant Gervasi i la plaça Bonanova, tot per als vianants. Cap avall, convertir-la en zona de vianants fins als jardins de la universitat i que el vianant pogués passejar des de la Bonanova al barri antic per carrers per als vianants. Crec que Oscar Tusquets ho va proposar al seu dia.
Fora d’això, l’únic que falta a l’Eixample són parcs o zones verdes, que s’haurien de treure d’on sigui, amb decidida voluntat d’augmentar-les. Els centenars d’hectàrees verdes del Tibidabo no serveixen de res al que dorm al carrer Provença.
La Barcelona turística s’ha de basar en l’urbanisme a escala humana i l’espai per als vianants, al passeig i la plaça còmoda, fresca, verda, agradable i tova, sisplau. Urbanisme sense duresa.