Mons paral·lels
La frase de Mas-Colell a Basté és la metàfora de la realitat paral·lela en la qual viuen Catalunya i Espanya. “A mi em toca ser escocès i suposar que els que tinc davant són britànics”, va dir el conseller, després de mostrar la seva indignació per la privatització dels aeroports que vol fer l’Executiu. I no tant per la idea de “privat”, sinó per la voluntat de crear un únic monopoli espanyol que tindrà un objectiu estratègic primordial: supeditar el Prat a Barajas.
És a dir, fer allò que no passa en cap país seriós, perquè fins i tot quan ho han intentat no ho han permès els controls de la competència.
Així doncs, aquesta voluntat de monopoli no només dinamita les aspiracions de control aeroportuari català, sinó que dispara les alarmes, perquè si Barajas monopolitza tota la xarxa, és evident que el Prat ho té molt cru. Espanya, doncs, manté el seu estil “molt poc britànic” i molt “aquí mano jo i tot passa per Madrid”, i les aspiracions escoceses de Catalunya són menystingudes per tots els costats. Amb l’afegit del SOS que va llançar
“Espanya ens frena” és el subtil eufemisme del conseller per dir que ens posa en risc seriós
Mas-Colell: si continua l’ofec financer per part de l’Estat, Catalunya corre el risc de no poder pagar els serveis fonamentals. “Espanya ens frena” és, doncs, el subtil eufemisme del conseller per dir el que diu, que Espanya ens posa en risc seriós.
I vet aquí que, mentre ens estrenyen la corda econòmica –tal vegada per justificar una fallida catalana que facilités la intervenció…–, el debat sobre la consulta és un diàleg de sords amb torre de Babel. També en això el britànic topa de cara amb l’espanyol, perquè en la yenka castissa, de dreta a esquerra, ni un petit pas endavant i tots cap enrere. És inevitable l’enveja catalana pel sa debat a la Gran Bretanya, on, polítics al marge, intel·lectuals, periodistes, famosos de tot pelatge intervenen amb respecte, llibertat i intel·ligència. Allà hi ha arguments per al sí i per al no, aquí hi ha prohibicions, amenaces, mentides i menyspreus. I quan una societat no és capaç ni tan sols de debatre amb maduresa un conflicte territorial, significa que la seva immaduresa democràtica és severa. En aquest sentit, no sé si és més patètica la dreta de sempre, amb una cara de gos endèmica en la qüestió catalana, o l’esquerra simpàtica, que ens ensenya el cul mentre ens somriu. L’última ha estat això de Madina, que s’ha abonat al lloc comú de la consulta legal i bla, bla, concepte tan políticament correcte, com fal·laç. Perquè sabem perfectament el seu sentit patrimonial de la legalitat: ells són la llei, ells decideixen com s’interpreta i ells ens diuen que no, llei en mà. Espanya no és la Gran Bretanya, cosa que sap i pateix el conseller. És un Estat forjat amb la mentalitat de la conquesta, incapaç de conjugar el verb pactar amb les dosis de seriositat que el verb exigeix. Per això som on som, tan a prop d’Escòcia i tan lluny de la Gran Bretanya.