La política i el carrer
Les manifestacions es repeteixen a tots els països de forma gairebé sistemàtica. En règims totalitaris i en sistemes lliures. N’he vist en moltes ciutats britàniques en contra de la política de Margaret Thatcher i el seu estira-i-arronsa sense concessions amb els sindicats. Les vaig viure molt de prop a Buenos Aires quan la gran majoria d’argentins estava a favor de la invasió de les Malvines per la junta presidida per Leopoldo Galtieri.
Potser, les més nombroses i generalitzades que recordo les vaig contemplar a París, Roma, Bonn, Amsterdam i Londres amb motiu de la instal·lació de míssils de creuer a l’Europa Occidental per contrarestar el rearmament nuclear soviètic als països del Pacte de Varsòvia. Era la tardor del 1983.
Centenars de milers d’europeus van sortir al carrer per protestar contra una iniciativa que va proposar el socialdemòcrata Helmut Schmidt a Londres el 1979 i van acceptar després Ronald Reagan, Margaret Thatcher i la majoria de governs occidentals. La pressió sobre la decisió transatlàntica va ser massiva als carrers de les grans ciutats europees. Però els governs van tirar endavant el seu pla i els partits favorables al que es va conèixer com la doble
resolució van revalidar els resultats en les eleccions següents.
No es pot menystenir la capacitat de la força del carrer per fer canviar o reivindicar polítiques. El carrer, ben mirat, és el necessari últim reducte per advertir la política quan no resol les inquietuds i interessos més peremptoris dels ciutadans. Les reivindicacions de carrer a Barcelona han tingut aires reivindicatius, festius o crítics contra els governs. En moltes ciutats espanyoles es va advertir Aznar del desacord a embarcar-se en la guerra de l’Iraq que tantes conseqüències funestes ha tingut i té per als angoixats iraquians.
El president del govern es va retratar a les Açores i ens va dir a tots allò de “creguin-me, hi ha armes de destrucció massiva a l’Iraq”. No s’ha disculpat del que va resultar una gran mentida.
Molts recordem les manifestacions del 1977, la de la condemna dels atemptats d’Hipercor, la de l’assassinat d’Ernest Lluch i les que es van celebrar l’11 de se- tembre del 2012 i la cadena humana que va unir festivament centenars de milers de catalans des de la frontera francesa fins als límits amb el País Valencià.
La manifestació que es prepara per al proper Onze de Setembre pot ser un altre èxit de la capacitat d’organització i convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana. Les conseqüències polítiques d’aquestes manifestacions no solen ser unànimes, com es va demostrar en les eleccions del 25 de novembre del 2012 i fa poc en les europees.
He rellegit una de les cròniques que el periodista Manuel Chaves Nogales va publicar al diari Ahora de Madrid el 3 de març del 1936 en què donava compte del retorn del president Lluís Companys del penal d’El Puerto de Santa María. Les eleccions del 16 de febrer les va guanyar el Front Popular i es van esborrar tots els efectes penals del cop de Companys a la República Federal Espanyola, el 6 d’octubre del 1934. Un milió de persones als car- rers. Ni un sol guàrdia. L’espectacle era bonic. Després d’aquest inici de crònica, continua Chaves: “He recorregut el trajecte que hi ha des de Castelldefels fins al Palau de la Generalitat, al costat del cotxe descobert i cobert de flors en què tornava del presidi el president de la Generalitat de Catalunya, l’honorable senyor Lluís Companys, una mica envellit, embotit en un abric insignificant, un mocador de seda al coll i sobre la testa demacrada, com la d’un sant Sebastià laic, una pintoresca petita boina, la mateixa que es va posar aquella matinada que se’l van emportar de Barcelona entre guàrdies civils per endurse’l al penal...”.
Chaves descriu que aquella tarda, en un dels locals en què es reunia la burgesia barcelonina per consumir pastissets de nata, es deia que la desfilada havia estat impressionant i revelava la gran força espiritual del poble català, que l’entusiasmen aquestes grans parades de la ciutadania.
Però potser entre manifestació i manifestació, acabava el periodista sevillà, “algú hauria de preocupar-se d’omplir el temps amb una tasca que potser no és del tot supèrflua: la de governar, la d’administrar, la de fer pel poble alguna cosa més que oferir-li ocasió i pretext per a aquests enlluernadors espectacles”.
Continuaran les manifestacions i podem preparar-nos a veure magnífiques concentracions a favor del dret a decidir que no té paral·lelismes en cap ordenament jurídic o polític democràtic. Existeix el dret d’autodeterminació o d’independència, que és l’objectiu buscat per les dues preguntes confuses i correlatives proposades pel president Artur Mas.
Tot això ha de respondre a un pacte polític que pot tenir suport multitudinari als carrers o no tenir-ne. La política també es basa en la garantia dels actes jurídics. Necessita el nostre temps, deia Isaiah Berlin, menys ardor messiànic, més escepticisme culte, més tolerància amb les idiosincràsies, mesures ad hoc més freqüents per aconseguir els objectius en un futur previsible, més espai perquè els individus i les minories trobin resposta entre la majoria a les seves finalitats personals i col·lectives. Un partit mai no té tota la raó, per això és un partit. I a Catalunya n’hi ha molts.