Això engreixa (i dir-ho envelleix)
Abans del dinar, tenia previst acomiadar en aquesta columna el rei Joan Carles i fer-ho a la manera de l’arròs a la cassola de la meva àvia Carmen: amb molt d’amor i escassa objectivitat (del sofregit als entrebancs, feia i posava el que li donava la gana).
Pensava explicar un parell d’anècdotes viscudes a Tòquio i Rabat per fer ressaltar un perfil clau del Rei: la seva gran simpatia, i amb la simpatia a Espanya s’arribava lluny. La transició va ser un èxit perquè la van fer personatges simpàtics, amb els quals un fins i tot hauria anat de copes. Avui, en canvi, veig poca simpatia. –Parlar de la transició fa vell. Intervé l’Alsina, experta en comunicació, i assenteix el company Amiguet. Ve el cambrer i, una vegada triats els vins, jo demano: –Un Vichy, sense gel ni llimona. –Luna! L’aigua amb gas fa vell... Protesto una mica: jo no tinc cap culpa que ara em copiïn i la gent que es cuida begui aigua amb gas. No obstant això, l’observació fa efecte perquè una cosa és menysprear la cirurgia estètica i una altra és anar donant
Demanem tres peces de carn envellida: fa jove; perquè menjar carn envellida és l’última moda
pistes gratuïtes a amigues potencials. –L’amanida russa... també fa vell? Ni sí ni no (encara bo, que m’agrada molt). Demanem tres peces de carn envellida –si és envellida fa jove, que és el que es porta–, i torno a la càrrega. –Demanar carn és bon senyal. Quina alegria! L’Alsina és observadora i comparteix taula amb empresaris i executius. Fins al cafè, i a petició pròpia, jutja tot el que fa jove o fa vell. Surt en la conversa una “dona jove”.
–A què et refereixes per jove? Mira que si és de més de 40, ja fa vell.
El dinar es converteix en una apassionant cinquena mànega del cinquè punt d’una eliminatòria de Copa Davis: cada comentari és un match-ball (no ho dic a la taula perquè fa vell i jo era xaval però encara recordo un revés paral·lel d’Orantes en aquesta tessitura, la bola va entrar, érem a la pista talismà, i Espanya va acabar eliminant la Gran Bretanya un dia que era dilluns, perquè sortia del col·le...).
A mesura que avança el dinar arribem a la conclusió que el pitjor són els comentaris. Una cosa és no demanar favada i una altra explicar que mig menú se’t posa malament i recolzar-te en detalls de l’historial clínic. Tampoc no s’ha d’al·legar “això engreixa”, perquè dir-ho ja és un senyal d’envelliment (ens inquieta l’edat però hauríem d’amagar-ho). És veritat: les coses es demanen o no es demanen i prou. Anem millorant, però encara falten les postres i el cafè. –Un cafè sol. L’Alsina em felicita. Per un moment temia que demanés “un descafeïnat amb sacarina” o la carta d’infusions. De tants nervis, em disculpo i surto a fumar, rejovenit, un cigarret. –Fumar fa jove. Ja em començava a sentir rejovenit, però tot d’una...
–No tens foto al WhatsApp. Això fa vell.