El cor i el corb
Avui fa set dies que vaig tenir el goig de pronunciar una conferència sobre El comte Arnau de Josep Maria de Sagarra a l’Arxiu Maragall, convidat per l’amic D. Sam Abrams, dins d’un cicle organitzat per la Biblioteca de Catalunya. Era una de les tres conferències sobre el que es considera un dels mites més potents de la nostra tradició. Abrams ja hi havia parlat de l’Arnau de Bartra, i avui mateix Glòria Casals hi analitzarà el de Maragall.
Feia molts anys que no tornava a aquest gran escriptor que és Sagarra. A la primeria dels noranta, vaig col·laborar amb el doctor Narcís Garolera en l’edició crítica de la poesia del barceloní (publicada per l’editorial valenciana Tres i Quatre, amb un patrocini del Govern d’Andorra!), una experiència d’allò més gratificant. D’en- trada, perquè Sagarra és un autor del qual no deixes mai d’aprendre. El seu coneixement de la naturalesa deu ser un dels més complets que es puguin trobar en tota la literatura catalana, antiga i moderna; i el que mostra de la natura humana resulta, també, molt convincent.
He de reconèixer que ara, amb quaranta-sis anys, he entès millor el poema sagarrià que no als vint-i-sis, quan el vaig descobrir. El protagonista d’aquesta magna obra en deu cants i nou mil versos és un temperament insubornable, una mena de superhome que no cedeix ni un mil·límetre en l’acompliment de la seva comesa en aquest món: viure al dia. No es vincla davant ningú, conquereix el cor de l’abadessa Adelais (i la desminyona!), es regeix per “la llei de les cinc ungles de la mà” (la pròpia, esclar)... En la seva enfollida carre- ra vital, deixa diversos morts (danys col·laterals, en diem ara) al darrere i, producte de tot això, és condemnat a vagar eternament dalt d’un cavall. La història, doncs, d’un condemnat irredempt, home d’un rigor inflexible, paorós (“ets com un sant, però ets un sant del mal”). És un poema esplèndid, colossal, que Sagarra resol amb esplendidesa de to.
En treballar-hi ara, m’he adonat que el cant central és el sisè, en què un Arnau ja gran i vençut enraona amb un corb. L’alat mira de fer-lo entrar en raó. L’home, però, es manté impertorbable davant la saviesa de l’ocell endolat. No tem res ni ningú. Ni Déu: “Déu! Aquest nom tan trist, tan llarg, tan breu!”. Més enllà de la seva avorrible maldat, hi ha, en el personatge, una cosa que m’admira i que em commou: la seva inalterable fe en si mateix.